Des de Chur, la capital del país dels Grisons, no només els Alps són a tocar en qualsevol direcció, l´arquitectura més bella ens esguarda. No són ni els monestirs ni cap de les esglésies de les viles grisones que esquincen el cel amb els seus campanars de punxa. És una arquitectura despullada, fosa amb les pedres i enclastada a una terra.  

És a Vals, a la Surselva, on un arquitecte nascut a Basilea i que tanmateix treballa de fa anys des del seu despatx d'un petit poble on es parla una llengua tan estimada per nosaltres, el romantx, pres per un paisatge i un temps, on s’ha creat una arquitectura del silenci, feta sense estridències, sense grans gests inútils, buscant espais amb ànima, on els materials tenen més importància que la forma i on l'obra assoleix una textura final que només un refinat artesà és capaç d'aconseguir. 

Peter Zumthor, autor de ben poques obres, s'ha mostrat tossudament alçat en favor del seu país d'acollida, els Grisons. La majoria de les seves obres són aquí, com la primera que li donà fama universal, l'església de Sankt Benedect, de forma circular i de fusta, clavada a mitja muntanya. Per crear una obra universal cal arrelar-se a una país i a una història, cal militar per una cultura i una llengua, cal una terra i un temps. Així s’arriba a formar part d’un lloc. Així es fon un esperit amb un país.

Fins que va arribar Zumthor, Vals era només la seu de Valser, l'aigua de Suïssa. I d´un modest balneari construït el 1899 i refet, amb el pitjor gust possible, els anys 60. 

L'any 1983, l'Ajuntament comprà aquest vell edifici i va convocar més tard un concurs, que guanyà ell, amb la idea de crear un espai únic i excepcional que pogués atraure al públic fins un racó de món tan apartat. La idea original era crear les termes dins de la muntanya però ateses les dificultats de tot tipus es va optar per portar la muntanya a les termes. I aparegué un immens bloc gris, al vessant oriental de la conca de Vals. 

Abans, però, va ser necessari dibuixar-lo, sentir el projecte, fer milers d'esborranys en llapis, embrutir-los amb carbonet, amb les mans, lentament, dibuixant cada línia, cada pedra, somniant un món d´imatges i sensacions. A poc a poc, ben a poc a poc. Refent i corregint. Després, triar el material, la pedra, quarsita de Vals, agafar-la, sentir-la a la mà, fer del tacte un record vital. Espai i matèria. Lentitud i silenci. Va caldre també imaginar-se la llum (i l'ombra), les lluentors i reflexos, la qualitat del so, tota la sensualitat de les emocions del joc de l'aigua amb la pedra i la neu. Zumthor ho resumeix d´aquesta manera: "Muntanya, pedra, aigua. Construir amb pedra, dins de la muntanya; construir de la muntanya, des de dins de la muntanya". Així es creen les màquines d'habitar i emocionar que LeCorbussier defensava. I que si Zumthor gosa matisar al mestre és només per afegir-hi que els espais, a més de funcionar, han de ser el més bells possibles. Per això cal defensar la simplicitat, les formes més primàries. Només el més senzill és capaç de ser entès amb claredat. Va dir-ho Gaudí: l´originalitat consisteix en tornar als orígens.

Les Termes de Vals són el resultat d'una lluita ferotge i muda entre la pedra i un paisatge feréstec, entre la forma i contingut. Un món fugaç que es transforma. Estrats horitzontals, fines línies comprimides, jocs de llum i de so, de miralls fugaços i de remors d'aigua. Un joc de plaers estètics i materials. Una atmosfera, diria Zumthor. Això és el que fa. Això és el que crea, una atmosfera sensual.

Trepitjar la pedra amb els peus nus, colrar-se al sol amb l'esquena suaument inclinada sobre la paret de quarsita de la piscina exterior, cara el vessant est de Vals, erm, abrupte i pedregós, engolit per la neu; seguir els fils d'aigua que penetren en la roca, deixant enrere un solc de ferro oxidat. Tots els sentits desperts enmig del silenci trencat només per la llum que juga a cuit d'amagar amb l'aigua, uns cops entremaliada i plena de colors, d'altres difosa i absent, com si n´hagués volgut sortir de puntetes. Un món, una atmosfera. 

Sosté Zumthor que els edificis han de tenir arrels tan fortes que els llocs i els paisatges semblin impossibles sense ells. Ningú ja no s'atreveix a pensar en Vals sense aquest bloc de pedra que penja en el vessant de la muntanya.

El Pritzker per Zumthor? Enhorabona, mestre.