Es pot saber què fan llegint aquest article?
El 23 d’abril de 1931 va caure en dijous, dia que sortia la revista Mirador. El seu director d’aleshores, en Just Cabot, solia redactar per cada Sant Jordi un article sobre llibres. Aquell dijous, encara amb el record fresc del cel pur i net de la República catalana, Cabot va publicar el següent: “Vianant... estàs en perill. No saps que l’acte que acabes de fer pot canviar la teva vida: pots contraure “aquest vici impunit... la lectura” que, amb el temps, revesteix formes molt variades, susceptible de complicacions que ara no preveus. Però no t’espantis, creu-me, compra tot el que puguis o el que vulguis (si tens la sort de poder fer-ho)”.
O sigui que ja ho saben, se’m contagiïn del vici impunit de la lectura, em facin el favor. I sobretot, per l’amor de Déu, tanquin l’ordinador i fugin d’aquí al davant, i que el senyor director d’aquesta casa em perdoni.
Se’m dirà que Sant Jordi s’ha comercialitzat, que només es venen els llibres d’autors mediàtics, que els premis literaris estan sota sospita, que tot fa un socarrim a negoci obscè. I per això hem de renunciar a la festa? Doncs es quedin al seu barri, vagin a buscar els seus fills, o la seva nòvia, o la seva sogra, i s’acostin a la llibreria de sempre que malda per tirar endavant i que quan pot col·loca en el seu aparador un llibre d’una petita editorial, o un recull de poesies o un assaig sobre el catalanisme, o una traducció d’un autor del nou-cents. Si la trien bé, descobriran que encara és plena de tresors, de llibres que paguen la pena, de suggeriments fantàstics, de propostes sortides directament del món dels somnis i la bellesa. I per damunt de tot no pateixin per les conseqüències: comprin sense prevencions, creguin-me un cop a la vida.
2010 està essent un any extraordinari en propostes literàries, probablement excepcional i irrepetible Jo, que sóc un pessimista congènit, em faig creus del que s’arriba a publicar – i que val la pena-, de l’agosarament dels nostres autors, de l’audàcia de tants editors, de la batalla per la supervivència de les nostres llibreries. Celebrem-ho.
Més enllà de les estúpides guerres pels best-sellers i de tota aquesta cridòria eixordadora però buida del les llistes dels més venuts, el que realment avui està en joc és el retorn a la lectura, a la diversió i a l’entreteniment (paraules a les quals no em dóna la gana de renunciar). Breu, al plaer de llegir. O la lectura és plaer o no és res. I, exactament igual que la independència, només depèn de nosaltres mateixos, i de ningú més. Per això cal tancar l’ordinador i sortir a gaudir d’aquesta festa nacional de l’esperit i de la civilitat. La independència potser tardi una mica en arribar, però els llibres els tenim a baix a la cantonada. I no se m’encongeixin per unes gotetes de res. Agafin un paraigua i, alehop, al carrer.
Finalment, si tots aquests arguments encara no els convencen i continuen enganxats a la pantalla, aleshores, amics meus, ja només em resta sinó apel·lar al seu cor i a la seva bondat: els prego pensin en els milers de treballadors que a penes viuen arrossegant-se en aquest negoci ruïnós que és el llibre, imaginin-se les boques famolenques dels seus fills, la desesperança de tants en arribar a casa i veure les seves dones, amb algun nen en braços plorant de febre, bullint per vuitè mes consecutiu el mateix os de cansalada, la tragèdia, en definitiva, de tantes vides trencades per aquesta fidelitat fatal a la lletra i la misèria. Si no és per plaer al menys que sigui per pietat, però comprin un llibre, els ho suplico. Si no volen seguir la recomanació d’en Cabot no ho facin, què hi farem, però com a mínim creguin a la gitana de la plaça de Francesc Macià, aquella senyora que si un dia se la troben, després de dir-los molt probablement que tenen “cara de pepino”, els demanarà caritat amb un argument encara més imbatible: “que peó e robá”. Doncs, això, comprin un llibre, que molt pitjor és haver de robar. Ara, ni se’ls ocorri comprar-ne cap en castellà: no sols serà considerat una provocació sinó un delicte d’alta traïció, procedint-se, primer, a amputar-los-hi les mans, i en acabar el dia, a ser esquarterats i les restes llançades al drac per a ser devorats. Poca broma. Queden avisats.
PS. I per descomptat, Sant Jordi, el drac i la donzella voten sí diumenge que ve.