Carmaniu en pilotes
Van ser uns dies terribles. Jo patia per la pobra tortuga de l’Ateneu. Mentre es preparava la manifestació del 10 de juliol, Espanya anava guanyant partits del Mundial un rere l’altre i l’estocada final –fins el 2012 podem seguir utilitzant la terminologia taurina- es preveia devastadora. No se’m va ocórrer una altra cosa que regalar-li la Història amb pilotes de Xavier Carmaniu (editorial Meteora).
- Una vegada constatada explícitament la meva ignorància sobre el tema futbolístic, penso que li pot fer un gran bé. En Carmaniu agafa d’excusa la història d’onze futbolistes desconeguts per traçar una particular història del món. Llegeixi’l –vaig comentar-li un capvesprol d’aquest estiu, quan les palmeres del jardí romàntic s’exhibeixen més impúdiques que mai, coquetes en el seu paper de sacerdotesses d’aquell oasi.
En qüestions de suggeriments literaris la tortuga és d’una obediència cega, fidelíssima. S’ha empassat tot el que li he recomanat, excepte quan vaig fer-li arribar un exemplar de la biografia del president Montilla que a mi m’havien regalat i no sabia què fer-ne. Va excusar-se: “Mireu, jove, no estic preparada per això. Només tinc un segle de vida. Potser amb el segon m’hi veure amb cor, encara que difícil. Es comença votant a favor dels toros i s’acaba demanant al restaurant sopa de tortuga”. No vaig gosar insistir. A canvi, l’he inundat darrerament de títols de 1984, Labreu, Adesiara, Accent, Fragmenta, Fonoll, L’Albí o la mateixa Meteora, petites editorials que fan la seva travessa en el desert cultural català, lluny de l’ombra de les palmeres somniades.
Al cap d’una setmana de la debacle amb Holanda vaig tornar-hi. A l’estiu canviem els nostres hàbits: enlloc del te jo demano una aigua amb gas ben freda i ella exigeix uns glaçons a la seva pastanaga i unes fulles de menta. Per la resta, tot segueix igual:
- Excel·lent, excel·lent, unes pàgines saborosíssimes. Aquest Carmaniu, que he llegit que és de Girona, no serà pas parent del senyor Carles Rahola? L’havia vist alguna vegada a la Penya, quan venia per aquí de pas. Fins en Pla el respectava, i don Pere Coromines el tractava amb una gran exquisidesa.
- En Xavier Carmaniu només ha fet la biografia d’en Rahola.
- Ah!, però, veieu?, alguna cosa sempre s’enganxa.
- Doncs miri, li acaben de suprimir el seu espai sobre llibres a la Televisió de Girona.
- Què dieu, ara?
- El que sent.
- I la gent no es revolta?
- A Girona voten PSC.
- Ah! , esclar.
I va tornar a la seva pastanaga on the rocks. Coneixent-la, sabia que això no acabaria aquí. Va agafar-ne un tros i la darrere pàgina d’Història amb pilotes que no havia devorat i se’m va plantar al davant, amb un gest que feia pressentir alguna decisió important.
- No sé com dir-vos-ho, jove. El que està en pilotes no és el senyor Carmaniu, és el país. En pilota picada. Fa setanta anys que la llarga nit de la cultura catalana va començar. El franquisme, tan banalitzat avui que sembla una dictadura light apta per al Disney Chnanel, inicià una sistemàtica destrucció del públic lector català. Un projecte que la democràcia no ha impedit el seu èxit esplendorós. La majoria dels escriptors que empren el català escriuen avui per les parets , els editors editen llibres que ningú no llegirà i les llibreries s’encomanen a Sant Jordi amb la mateixa devoció com el conseller Baltasar s’encomana a la Moreneta. I encara tanquen els programes de llibres!
Estava francament indignada, però mentre cridava va aconseguir fer una espècie de pilota embolicant el tros de pastanaga en el paper. Va posar-la a terra, retrocedí uns centímetres, i, després d’ agafar embranzida, va donar-li una puntada de pota davantera esquerra. La pilota sortí projectada com un míssil del terrari i es va perdre més enllà de les palmeres. Vaig cridar: “Gol!”, però ella, impertorbable, va continuar:
- I digueu-li al senyor Carmaniu que no es desanimi. Que agafi L’amor al llibre i els grans amics del llibre, la conferència que Carles Rahola pronuncià a la Biblioteca Popular de Figueres, el 1927, l’obri a l’atzar, i el llegeixi a poc a poc, a poc a poc, ben a poc a poc. I en acabat, que es posi a escriure, que fa tard i la pila s’acumula.
- Estimat lector, molt bon estiu. I fins setembre, que ens espera una tardor que no té res d’oasi.