• Psss, psss!

Havia ocupat, com sempre, una de les tauletes de final del jardí romàntic. Era un costum que m'havia quedat d'aquelles tardes que havíem passat junts. Fins i tot ara demanava, jo també, un te amb un nuvolet de llet, com si així pogués reviure la tortuga de l'Ateneu i les seves delicioses impertinències. Feia dos mesos que s'havia oficiat el seu enterrament -despatxat, per cert, amb una indiferència glacial- i vet aquí que ara la tornava a tenir al meu davant, impúdica, massissa, rutilant com sempre. Gairebé llenço el diari pels aires

• Està viva!! M'havien dit que s'havia mort.
• Jove, “els hipòcrites estan sempre a punt per a propagar novetats”.
• Què?
• Mazzarino
• Què?
• Quin dels dos “què” voleu que us contesti primer?
• El que vulgui.
• Però que no sabeu que s'acaba d'editar el Breviari dels polítics del cardenal Mazzarino?
• Miri, em sap greu, cregui'm, però ho desconeixia.
• Així va el país.

Estava en plena forma. Els ulls li brillaven i el coll li feia aquella petita corba oscil·lant que presagiava tempesta.

• Perdoni, escolti'm, però vostè d'on surt? Porto dos mesos venint cada dia a l'Ateneu i ...
• Vaig anar a visitar la meva besàvia.
• Besàvia?
• Té 238 anys i s'havia trencat la pota esquerra del darrere.
• Déu nos en guard!
• A casa, som de durar. L'àvia de la meva besàvia va néixer l'any de la firma del Tractat dels Pirineus i va viure fins el 9 de setembre de 1714, quan va morir devorada pels defensors de Barcelona. Va immolar-se. Era una patriota i com que feia setmanes que allà ningú no menjava res, va decidir sortir del forat. Amb la sopa de l'àvia van resistir encara 48 hores més.

Girà els ulls -entelats- cap a un costat. Després, va continuar:

• Com a mínim sabreu que gràcies al cardenal Mazzarino França va deixar perfectament liquidat un dels costats de l'hexàgon, el del sud.
• Alguna cosa havia sentit a dir.
• Doncs el Breviari dels polítics és el seu text més famós, una obra cabdal per veure la política cara a cara, despullada de valors, nua de retòrica. Sense crueltat no hi ha festa, va dir Nietzsche. Doncs aquesta és la festa a la que ens invita el Breviari de Mazzarino: un laberint d’intrigues, de subtils seduccions i de la més descarnada manca d’escrúpols, teixint un marc fascinant, emocion ant en el seu horror estremidor, rotund en la seva execució implacable,d'una crueltat total. Mazzarino deixa Maquiavel com un escolanet i a Fouché com un cor tendre i generós. L'efecte que us produeix és d'una buidor moral absoluta. Com diu Ramon Alcoberro -que l'ha traduït de manera esplèndida i n'ha escrit una introducció que Mazzarino aprovaria amb un inici de somriure- “és el model gairebé perfecte del polític professional que ha convertit l'estratègia en una peculiar forma de lucidesa”. També compta amb un pròleg no menys comestible de Rubert de Ventós. És una reedició revisada i ampliada, havia estat publicada fa vint anys per l'editorial El Llamp, però era introbable.
• Li recomanaré al Toni Aira.
• Faci-ho, faci-ho. Monsieur le Cardinal era un “spin doctor” avant-la-lettre. Tots els que han arribat després no li arriben ni a l'últim plec de la seva capa magna de vermell púrpura.
• I als polítics, cal recomanar-lo, als polítics catalans?
• Vós mateix: “Actua amb tots els amics com si haguessin d'esdevenir els teus enemics”, no us recorda vagament alguna cosa que ha durat set anys? I què me'n dieu dels cinc preceptes: “1. Simula; 2. Dissimula; 3. No et refiïs de ningú; 4. Parla bé de tothom; 5. Preveu abans d'obrar”, a qui deu fer referència? Segueixo: “Cal confiar sempre en els impulsius, els potentats i els parents”, no em negareu que a Catalunya hem estat des de sempre mazzarinistes de tota la vida. Ara, la sentència més colossal és aquesta: “Deixa als altres la fama i la glòria, tu busca la realitat del poder”. No li poseu cara, al polític català que ho ve practicant des de fa tants anys a Madrid?
• Sí, però fa por.
• No, us equivoqueu, fa estricament la política que recomana el cardenal. De fet, jo sempre me l'imagino amb la capa, birret i l'ànima guardada en un potet de formol.
• Per cert, i qui l'ha publicat?
• Una nova editorial, Edicions de l'Ela geminada.
• Ah, caram!
• No, no, jove, no, “Ah, caram”, no. Se us acut un nom més bell per una editorial que “Ela geminada”? O sigui que aplaudiu, i apreneu-ne, que encara naixen editorials amb noms de mel i llibres de plata al catàleg.

Va començar a caminar cap al forat, arrossegant la closca, que semblava més vella que mai. Encara va girar-se un moment per murmurar: “El sacrifici de la rebesàvia no va ser en va”, i es va posar a gratar el terra a poc a poc.