Des de l’aparició del llibre de Vila-Matas, Bartleby y compañía —una d’aquelles experiències que obren les portes al domini màgic de la lectura—, m’acompanya una obsessió. Com és sabut, l’escrivent de Melville un bon dia va començar a contestar a cada petició “preferiria no fer-ho”, fins a acabar no fent res de res. Vila-Matas ofereix al lector un autèntic festí salvatge sobre la literatura universal de l’abstenció. Però, ara bé, quins podrien ser els escriptors catalans del no?

I malgrat que la història de les nostres lletres és el més semblant a un vaixell de paper enmig de la tempesta, l’antibartlebysme és l’opció guanyadora. De Josep Pla a Joan Fuster, passant per Pedrolo o Porcel, la diabòlica mania d’escriure s’ha imposat. Tanmateix, sovint, aquesta passió compulsiva ha acabat causant autèntics estralls. En algunes ocasions, amb resultats fatals. El cas d’Agustí Esclasans, autor d’un sistema de “ritmologia” que el va portar a escriure centenars d’articles i uns 130 llibres en català i gairebé 50 més en castellà o inèdits, és especialment notable. Sublimà l’art del grafòman egòlatra amb l’edició d’una revista que portava el seu nom: La Revista de l’Esclasans, de vida efímera, que no el desanimà a perseverar en el seu fat de productor inefable de versos. Condemnat per catalanista en un consell de guerra el 1939, va prosseguir, impertorbable, escrivint poemes des de la presó. En la lluita per la supervivència, Esclasans, a la postguerra, es convertí en una màquina d’autoedició i venda de llibres, dirigits a una sèrie de víctimes propiciatòries.

L’antibartlebysme és d’un pletòric exuberant i no acabaríem mai. Antoni Bulbena, traductor al català de les obres completes de Cervantes —del Quixot, a més a més, n’arribà a publicar cinc versions diferents—, del Llàtzer i La Celestina, a banda d’altres 60 o 70 traduccions més, entre publicades i inèdites; Anfós Ramon, el poeta valencià més llorejat de tots els temps, guanyador de més d’un centenar de guardons literaris, tots ells escrits seguint les secessionistes Normes del Puig de la RACV, etcètera.

I contra els metres i metres d’armaris i estanteries que guarden milers de volums i manuscrits, l’obra pesada i hipopotàmica de l’antibartlebysme recalcitrant, d’un encant una mica bèstia, el no-res i la llegenda tan sols acompanya els bartlebys catalans. A falta d’obra, el mite corre a ocupar-ne el lloc i la fascinació pel no i pel perquè no creix. Modestament, suggereixo tres noms: Xammar, Cabot i Obiols, digníssims estàndards de silencis, pseudònims i llibertat de pensament.

La profecia de Josep Pla estava a punt de complir-se, inexorablement. “Xammar morirà inèdit”, havia sentenciat. Però un herpes zòster va semblar per un instant que s’interposava en el seu destí. Invàlid, Eugeni Xammar, el vell llop de l’Ametlla, després de 60 anys d’anar pel món, va tornar a casa. A l’hospital, el seu amic, en Pep Badia, va recordar-li les paraules del de Llofriu. I la memòria es féu present, desbordant, revoltada, lúcida. L’home més intel·ligent d’Espanya, segons Madariaga i el que més l’havia ensenyat, segons Pla, dictava, per fi, les seves memòries. Durant mesos, tres secretàries i el mateix Badia anaren a recollir els seus udols, la seva veu —i gravar-la a la seva casa de l’Ametlla del Vallès. Afortunadament, un cop de sort ha fet que es trobessin les cintes, que es creien perdudes. Escoltant-les, des de la ultratomba, Xammar dicta. I dicta amb punts i comes i punts i a part. Les va acabar en el darrer alè. El llibre va publicar-se pocs mesos després de la seva mort. Xammar moria inèdit i bartlebytzat del tot. La profecia de Pla s’havia complert.

Uns deu anys abans, a París, enterraven Just Cabot, el crític més prestigiós i implacable dels anys d’or del periodisme català. La combinació de mordacitat i sarcasme el féu temible. Just l’injust, director de Mirador, la millor revista publicada mai al nostre país, l’home que havia posat un pis no a la seva amant, sinó als seus llibres, va haver de veure com la revolució del 36 li requisava Mirador i la del 39 l’enviava a l’exili. Ell, que ho havia llegit tot, davant de l’allau de publicacions que rebia, responia, impàvid, amb un punt de dandi: “És tan fàcil no llegir”. Tot i els articles que va escriure i les seves traduccions —El roig i el negre, etc.—, Cabot és un autor sense llibre. El seu fons, també feliçment recobrat, és ple de fitxes i dades sobre l’obsessió de la seva vida: Alí Bei; però, naturalment, sense cap rastre de la biografia promesa.

I tanmateix, el príncep dels bartlebys catalans és, sense cap mena de dubte, Armand Obiols. A ell haurem de tornar en un proper article.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)