Company de redacció de Josep Pla a Las Noticias i contemporani i amic dels grans, Xammar, Sagarra, Cabot, avui, amb prou feines és un nom mig esborrat, que de tant en tant reviscola quan algú es recorda que va ser ell qui va popularitzar la denominació de Barri Xino en les seves incursions literàries en el descens a les profunditats del Districte V, reflectides tant als seus articles publicats a El Escándalo, com al clàssic recull Sang a les Drassanes. Republicà, amic de Layret i Companys, va haver de marxar a l’exili per amenaces anarquistes esclatada la Guerra Civil. Va morir a Buenos Aires el 1952.

Trenta anys abans, amb Sagarra i Planes, precisament, va rebre un encàrrec: produir una pel·lícula que reflectís la gent i el paisatge de Catalunya. Amb el càmera Joan Gaspar, Francesc 'Paco' Madridva dissenyar el film de dalt a baix. A part del valor històric de la filmació, el resultat és un apassionant retrat de la Catalunya de 1926 perquè, sobretot, Madrid tria amb cura les persones que vol gravar.

L’actor Enric Borràs a casa seva, assegut amb la seva dona i voltats per un gos llop ferotge que sembla sortit de Terra Baixa; Ignasi Iglésias, passejant pel Barri Gòtic i entrant a la casa de l’Ardiaca, amb imatges de fons d’Els Vells; el mestre Millet, assajant el cant de la senyera al Palau de la Música, amb un grup de paletes que s’acosten a escoltar-lo; Amadeu Vives amb els seus amics, a casa seva tocant el piano. Els escriptors Pere Coromines i Pous i Pagès, que filma llegint l’un La vida austera i l’altre La vida i la mort de Jordi Fraginals. Després és el torn d’Enric Morera, camí de l’escola de música i, un cop allà, fent classe, dibuixant unes notes a la pissarra, envoltat dels seus alumnes. A continuació, és el torn d’Apel·les Mestres, dibuixant unes gallines, dret, en una taula de miniatura, a la seva casa de les hortènsies del passatge Permanyer. I encara Puig i Ferreter, amb Servitud a les mans, corregint uns fulls.

Madrid continua filmant i filmant la Catalunya del 1926. La tertúlia a la terrassa del l’Hotel Colón, amb el seu cirabotes fent la feina, i alguns dels seus assistents més famosos, com el col·leccionista Lluís Plandiura o Miquel Utrillo. I encara la tertúlia més famosa de totes, la de l’Ateneu. Madrid entra al jardí de les palmeres i hi grava Alexandre Plana, Màrius Aguilar, Josep Maria de Sagarra, amb el seu Mal caçador acabat de publicar; Quim Borralleras, l’ànima de la penya gran, i tota una rotllana de fins a setze persones parlant i discutint.

Llavors fa un salt fins a Palau de Plegamans, per gravar la família de Folch i Torres. I, després, en un altre gir rotund de guió, passa al taller de Josep Llimona, modelant una escultura, i la càmera fa un zoom enfocant-li les mans, aquelles mans prodigioses del Sant Jordi, el Desconsol o el monument al Dr. Robert. Segueix amb Josep Clarà, prenent apunts i escodrinyant el paisatge des d’un turó de Montjuïc. I de l’escultura passa a la pintura, Rusiñol, és clar, no hi podia faltar, amic personal de Madrid, pintant un jardí i enfocat des de darrere, i després des de davant, amb pipa i barba i llacet, anar rient, assegut en una cadira davant del seu cavallet. I de la pintura a l’arquitectura, amb Puig i Cadafalch, treballant sobre un projecte del monestir de Montserrat.

La càmera es mou altra vegada. I grava una reunió dels homes de la Bernat Metge, amb l’Estelrich, davant d’una taula plena de papers, i amb Carles Riba, Nicolau d’Olwer, Pompeu Fabra, fumant, inseparable de la seva pipa, i Bosch i Gimpera, passant fulls i amb el seu etern somriure. I encara té temps de gravar Emili Junoy al port vell i d’entrar a la redacció de La Publicitat, amb Rovira i Virgili, el director del diari, amb llacet, naturalment, dictant un article; Tomàs Garcés, poeta i crític; Martí Esteve i una bona colla dels periodistes de taula del diari.

I abans d’acabar la pel·lícula a la Costa Brava, s’entreté a fer sortir el boxejador Ricard Alís, Samitier, el futbolista, el tennista Josep Flaquer i Josep Canudas pujant a l’avió a l’Escola Catalana d’Aviació, aprofitant l’avinentesa per pujar-hi el càmera, que filma les agulles de Montserrat des del cel.

Les darreres imatges són de Llafranc, Begur, l’Estartit, l’Escala, un dia preciós, amb les barques a la platja i un llaüt que estripa el paper de seda de la mar; la badia de Roses, sense edificar; Cadaqués, filmat arribant-hi des de l’aigua; i el Port de la Selva, amb un pescador que s’ho mirava tot amb l’escepticisme corresponent.

Així va somiar Madrid quin era i com era el nostre país aquell 1926.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)