Ha estat recur­rent, aquests anys pas­sats (Gre­go­rio Morán, Jiménez Villa­rejo, Fran­cesc de Car­re­ras, etc.), retor­nar, un cop i un altre, als temps de la dècada glo­ri­osa de Jordi Solé Tura. Han cai­gut l'URSS i el mur de Berlín, però el vell para­digma de la mal­vada bur­ge­sia cata­lana –asso­ci­ada al cata­la­nisme–, roman. Dar­re­ra­ment, el tema ha revi­fat, en una estratègia cal­cu­ladíssima per des­ca­val­car l'eix inde­pendència sí/no del cen­tre del debat polític del país. No ende­ba­des, un porta al tren­ca­ment de l'statu quo i a la República Cata­lana, men­tre que l'altre ens con­ti­nua man­te­nint tran­quil·lament a Espa­nya.

Deuen haver lle­git mai, els Morans, els lli­bres de Josep Ter­mes, Josep Fon­tana, Pere Anguera o Josep Benet (sobre­tot el seu Mar­xisme català i qüestió naci­o­nal cata­lana, sig­nat amb el pseudònim de Roger Arnau i publi­cat a París per aque­lles coses que a Cata­lu­nya un lli­bre com aquell ales­ho­res no es podia publi­car)? Tots els his­to­ri­a­dors de més pres­tigi del país han posat de mani­fest el caràcter essen­ci­al­ment popu­lar del cata­la­nisme. Una estra­nya com­bi­nació de pro­fes­si­o­nals libe­rals, menes­trals, boti­guers, page­sos i clas­ses popu­lars, obre­res. Breu, la classe mit­jana i tre­ba­lla­dora, avui emi­grada majo­ritària­ment a l'inde­pen­den­tisme. No havia cal­gut mai adjec­ti­var el cata­la­nisme com a popu­lar, perquè sen­zi­lla­ment no n'hi havia cap altre.

Fa uns mesos, el pro­fes­sor Car­les Boix es pre­gun­tava: “Si la cre­ació d'una cul­tura naci­o­nal era i és un ins­tru­ment per reforçar i legi­ti­mar la posició de la bur­ge­sia cata­lana, ¿per què aquesta classe i els seus agents van triar el cata­la­nisme i no el libe­ra­lisme com a ban­dera política?”. Fus­ter va dei­xar-ho llest per a sentència: “Mai, en canvi, ni cata­lans ni espa­nyols no han sen­tit par­lar de l'espa­nyo­lisme com d'una ide­o­lo­gia de classe.”

És interes­sant cons­ta­tar com una part nota­ble d'aque­lla intel·lec­tu­a­li­tat d'esquer­res que venia de la lluita anti­fran­quista assu­meix en l'actu­a­li­tat sense embuts la defensa dels postu­lats més retrògrads, con­ser­va­dors i pro esta­blish­ment que es poden sen­tir al país. Avui, els senyors Morans veuen Cata­lu­nya i no l'ente­nen. Veuen un poble que es dóna la mà i s'esgar­ri­fen; veuen espais de memòria recu­pe­rats i posen el crit al cel; veuen que el dis­curs hegemònic gira al vol­tant de la lli­ber­tat i la democràcia i es refu­gien en el sar­casme o l'insult. El seu relat és trist i agre. En un moment de renai­xença del país ells hi veuen decadència. Els Morans van obli­dar-se que no només s'ha de ser d'algun lloc, sinó que cal esti­mar-se'l. Aspi­ra­ven al cos­mo­po­li­tisme, però si s'enfron­tes­sin al mirall hi veu­rien, espan­tats, el reflex d'un espant, l'hòrrid pro­vin­ci­a­lisme.

Poc abans de morir, Josep Ter­mes afir­mava: “Amb motiu dels debats sobre el sobi­ra­nisme tor­nem a sen­tir com s'evo­quen a Madrid les mal­ves­tats d'aque­lla fera mitològica ano­me­nada “bur­ge­sia naci­o­na­lista cata­lana”. (…) I pen­sar que fa vui­tanta-un any que visc a Cata­lu­nya i no he acon­se­guit veure mai ni un sol exem­plar d'aquest ani­mal mitològic!”. I encara: “El cata­la­nisme resulta que té una enorme àrea que no té res de bur­gesa. Que té de pagesa, de menes­tral. En defi­ni­tiva, és el des­co­bri­ment de la sopa d'all. El cata­la­nisme pagès, menes­tral, boti­guer, de l'obrer de fàbrica, etcètera”.

És evi­dent que sem­pre, a una pre­sumpta esquerra, li han pro­vo­cat –i li pro­vo­quen– urticària els fets direc­ta­ment rela­ci­o­nats amb la sobi­ra­nia cata­lana. Capaços d'empa­tit­zar amb totes les llui­tes naci­o­nals de l'uni­vers excepte amb la pròpia. He renun­ciat a enten­dre-ho. Però ara, a més a més, ara que en aquest país hi ha més del 65% dels ciu­ta­dans que cre­uen en una República, tor­nar a l'espan­tall del “cata­la­nisme de classe –bur­gesa–” és la manera de fer el by pass al repte revo­lu­ci­o­nari que plan­teja el dret d'auto­de­ter­mi­nació per con­ver­tir-se en l'última bar­ri­cada de l'uni­o­nisme.

Fa quasi un segle, un soci­a­lista català, Rafael Cam­pa­lans, ja s'hi enfron­tava: “Quan Cata­lu­nya sigui política­ment lliure, lliu­res tin­drem les dues mans per llui­tar per l'eman­ci­pació social del nos­tre poble”. Pur sen­tit comú. És incon­ce­bi­ble pen­sar en una idea abs­tracta de plena sobi­ra­nia, sinó que aquesta con­sis­teix a dis­po­sar d'eines i mit­jans per asse­gu­rar un futur social, econòmic, cul­tu­ral i naci­o­nal a una col·lec­ti­vi­tat. I sí, naci­o­nal, també. És el que passa quan et con­ver­tei­xes en un estat, de sobte ets com qual­se­vol altre i tens a les teves mans les seves matei­xes com­petències per fer les polítiques que vul­guis. I no pas les que puguis.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)