Recordo algu­nes crítiques i reac­ci­ons quan vam publi­car El nos­tre heroi Josep Pla, d’Enric Vila. Per mi, Pla repre­sen­tava el millor pro­sista de la llen­gua cata­lana i l’escrip­tor mano­bre que n’havia nor­ma­lit­zat un estàndard, cise­llat un model i un to. Em feia la impressió que hom no dedica la seva vida a un esforç tan colos­sal sen­zi­lla­ment perquè li agradi escriure –que també–, sinó que al dar­rere d’aque­lla diabòlica mania sen­zi­lla­ment devia haver-hi alguna cosa molt sem­blant a la que l’Enric va des­ta­car en el seu lli­bre: “Es va abo­car a man­te­nir viva, ni que fos amb res­pi­ració assis­tida, la Cata­lu­nya ante­rior a la guerra, el país que el règim fran­quista volia ani­qui­lar i que ell esti­mava.”

45 volums i 20.000 pàgines escri­tes en català em sem­bla­ven una raó defi­ni­tiva, però va resul­tar no ser-ho tant com em pen­sava. És difícil bata­llar con­tra els mites, i el del Pla fran­quista era una càrrega que aquest país arros­se­gava com la pedra de Sísif de la lite­ra­tura cata­lana. Ens hem pas­sat mitja vida rei­vin­di­cant l’espe­rit cata­la­nista de l’escrip­tor més impor­tant del cata­la­nisme.

“Els 44 volums, als quals fatal­ment arri­ba­rem, són la meva modesta apor­tació a dues coses que estimo: la meva llen­gua i el país on he nas­cut. Negar l’evidència d’un fet tan obvi no seria admès ni pels meus apre­ci­ats detrac­tors. Més val, doncs, que toquem de peus a terra, ara que els amet­llers ja estan batuts”, va defen­sar el mateix Pla. D’acord. Però per tocar de peus a terra del tot, i que­dar-nos-hi engan­xats d’una vegada, pot­ser ens fal­tava Fer-se totes les il·lusi­ons pos­si­bles i altres notes dis­per­ses, l’últim Pla inèdit que acaba d’arri­bar a les lli­bre­ries, en edició –neta, polida– de Fran­cesc Mon­tero, fruit de la tenaç tasca que des­plega la Càtedra Josep Pla, amb Xavier Pla al cap­da­vant, a qui no podrem agrair mai l’esforç titànic de posar en valor escrip­tors i peri­o­dis­tes que, jun­ta­ment amb Pla, van mal­dar per fer de la llen­gua l’eina útil, nor­mal i civi­lit­zada que avui tenim.

Mon­tero sem­bla haver tret Josep Pla de la tomba per a donar la raó a l’Enric Vila. I a Joan Coro­mi­nes, Xavier Pla, Lluís Bonada, Joan Fus­ter i tants i tants d’altres. Com va dir el R.P. Maur Esteva, abat de Poblet, el dia del seu enter­ra­ment: “En tot cas, l’home­natge –obli­gat– dels cata­lans serà que, en el futur, mira­rem el Mas Pla com els angle­sos veuen Strad­ford-on-Avon o els ale­manys la Goet­het­haus, i els qui rebin el premi de les lle­tres cata­la­nes hau­ran après d’escriure el català lle­gint l’obra com­pleta de Josep Pla.” Però amb Fer-se totes les il·lusi­ons pos­si­bles... ara també s’obre la porta de bat a bat a un Pla que entra a fons en la “malal­tia naci­o­nal cata­lana”, produïda per la impos­si­bi­li­tat d’iden­ti­fi­car-se amb la cul­tura espa­nyola, cre­ant “un sen­ti­ment d’infe­ri­o­ri­tat per­ma­nent”. Un poble al límit de la super­vivència, que se n’escapa pels pèls de l’extinció perquè “es pot con­quis­tar amb un arrau­xa­ment. Colo­nit­zar implica intel·ligència, Espa­nya”.

En el fàstic pro­fund i inson­da­ble que li pro­du­eix el fran­quisme és on aquest lli­bre ens per­met afi­nar el retrat de pas­sa­port del mateix Pla: “La para­lit­zació men­tal, l’estu­pi­dit­zació gene­ral, l’embe­nei­ti­ment del país i la cre­ti­nit­zació dic­ta­to­rial pro­gres­siva”, com­bi­nada amb “la invasió de ban­dar­re­ria” d’aquells anys de plom el por­ten a con­cloure una de les més magis­trals defi­ni­ci­ons de l’Espa­nya fran­quista mai escrita com un “embas­sa­ment de merda d’unes pro­por­ci­ons gene­rals fantàsti­ques”.

El lli­bre és tan bo com el volum de Notes dis­per­ses de l’Obra Com­pleta. No cal­dria dir res més. O pot­ser sí, una: gràcies, Fran­cesc Mon­tero, per un pròleg cla­ri­fi­ca­dor (i unes car­tes d’annex suco­ses). La seva com­pra és obli­gada. Cor­rin, abans que l’Estat espa­nyol el pro­hi­beixi.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)