Superat el mezzo del cammin di nostra vita, el Nadal agafa un to més gris i absent, de color de boira bullida i gust de melmelada de taronja. Quan resulta que els teus fills decideixen no anar a la missa del gall sinó fer el pollastre directament, o t’acabes trobant sol a casa, amb la teva dona, la pobra, la nit del dia de Reis, preparant 3 copes de cava i un manyoc de pastanagues, sense cridar a ningú que és hora d’anar a dormir, una certa melancolia t’envaeix i corres el risc d’acabar rossegant tu les pastanagues i no els camells.

Fa uns anys que no anem a veure als Pastorets i això acaba passant factura. Fins em dóna la impressió que no hi ha tantes representacions com quan jo hi anava amb els nens, i aleshores a qui li acabarà passant factura és al país. Per què ens costa tant conservar quatre tradicions? Tió, missa del gall, dinar de Nadal, Sant Esteve, cap d’any i Reis. Punt. Hi ha un Nadal català, com hi ha un Nadal anglès, suís o espanyol, tant se val. Un Nadal fet a base d’anys, que s’ha anat polint i que ha generat un folklore, unes cançons i unes tradicions. Un Nadal que es diu Nadal i no pas Festes d’Hivern, i que canta a l’Infant Jesús i a la Verge Maria i no pas al Corte Inglés ni a L’Illa Diagonal. Un Nadal que o és Folch i Torres o no és res.

Els anglesos tenen Dickens i els americans Què bonic és viure!; nosaltres, Folch i Torres. Nivell.

No recordo quan va ser la primera vegada, però encara sento la pell de gallina, patint amb en Lluquet i en Rovelló, esgarrifat per aquell dimoni vermell amb dues banyes horribles que els perseguia i que sempre semblava estar a punt d’aconseguir ficar-los a la seva caldera bullent fins que Sant Miquel no apareixia en escena, i aleshores ja podia deixar d’estrènyer la mà de la mare, perquè per mi aquell Sant era invencible, prodigiós, i pensava en quina sort teníem els nens catalans de tenir un Sant com aquell que castigués els dolents i ajudés els bons pagesos que portaven barretines i calçaven espardenyes i portaven una samarra i una bóta de vi i un rosegó de pa i unes panses i unes figues i cantaven confiats al noi de Mare, encara que a vegades fessin el mandra.

Ara que passo el darrer Nadal sense Folch i Torres, trobo que em falta alguna cosa. Per això desitjo que en aquest Nadal es faci el miracle. Que s’aixequi de nou el teló i els nostres fills i els fills dels nostres fills sentin de nou unes veus màgiques que els parlen d’un país de pagesos i dimonis, que els reciten paraules amb les que creixeran i construiran una part d’ells mateixos i del seu país, que s’ajuntin per entonar les cançons de cada any que sempre hem cantat, el desembre congelat i el dimoni escuat, que vénen de lluny, de les nostres muntanyes nevades, on un grup de pastors s’abriguen i s’escalfen les mans al foc mentre una remor escampa, com la gebrada, el fum, fum, fum de l’alegria, perquè ja veuen l’àngel resplendent, que els va dient: “Ara és nat a l’establia, Déu infant, fill de Maria”.

La il·lusió del Nadal ens la porta encara Folch i Torres, com la portava als nostres pares i als pares dels nostres pares. Com oblidar-ho? Com agrair-li?. És en aquesta escletxa de sentiments que naixen de la terra on l’autor de Massagran i Bolavà, de Jep Ganàpia i de les pàgines Viscudes entra cada any als cors dels nostres infants. I quan veiem les seves cares nues de malícia girar-se cap a nosaltres, els ulls oberts com unes taronges amb el rastre d’un petit camí que senyala el pas d’una llàgrima involuntària, els llavis començant un somriure, segurs a la falda de l’àvia, les galtes d’un roig encès, aplaudint que el nen Jesús hagi nascut al portal sa i estalvi, llavors tornem a ser una mica feliços també nosaltres un altre cop.

Bon Nadal.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)