El 23 d’abril de 1931 va caure en dijous, dia que sortia la revista Mirador. El seu director d’aleshores, en Just Cabot, solia redactar per cada Sant Jordi un article sobre llibres. Aquell dijous, encara amb el record fresc del cel pur i net de la República catalana, Cabot va publicar el següent: “Vianant… estàs en perill. No saps que l’acte que acabes de fer pot canviar la teva vida: pots contraure “aquest vici impunit… la lectura” que, amb el temps, revesteix formes molt variades, susceptible de complicacions que ara no preveus. Però no t’espantis, creu-me, compra tot el que puguis o el que vulguis (si tens la sort de poder fer-ho)”.

O sigui que ja ho saben, encara que sigui Dissabte Sant, pequin, em facin el favor, practiquin el “vici impunit de la lectura”, que ja parlaré amb el dalt perquè no els ho tingui en compte.

Se’m dirà que Sant Jordi s’ha comercialitzat, que només es venen els llibres d’autors mediàtics, que els premis literaris estan sota sospita, que tot fa un socarrim a negoci obscè. I per això hem de renunciar a la festa? I encara els que ja s’amarguen per si cauran quatre gotes! I aquells que pensen que els padrins només compraran mones i s’oblidaran de tota la resta. Per l’amor de Déu, fora els tristos i pessimistes!

Més enllà de les estúpides guerres pels best-sellers i de tota aquesta cridòria eixordadora però buida del les llistes dels més venuts, el que realment el dia de Sant Jordi està en joc és el retorn a la lectura, a la diversió i a l’entreteniment (paraules que empro perquè em dóna la gana, ara que és moda dir aquesta expressió). Breu, el plaer de llegir. O la lectura és plaer o no és res. I, exactament igual que la independència, només depèn de nosaltres mateixos, i de ningú més. Per això, encara que plogui, encara que sigui Dissabte Sant, cal sortir a gaudir d’aquesta festa nacional de l’esperit i de la civilitat. La independència potser tardi una mica en arribar, però els llibres els tenim a baix a la cantonada. I no se m’encongeixin per unes gotetes de res. Agafin un paraigua i, alehop, al carrer. I no s’oblidin d’encarregar la mona, tampoc, que els fillols no estan per romanços últimament.

Finalment, si tots aquests arguments encara no els convencen i continuen entossudits en no sortir de casa, aleshores, amics meus, ja només em resta sinó apel•lar al seu cor i a la seva pietat: els prego pensin en els milers de treballadors que a penes viuen arrossegant-se en aquest negoci ruïnós que és el llibre, imaginin-se les boques famolenques dels seus fills, la desesperança de tants en arribar a casa i veure les seves dones, amb algun nen en braços plorant de febre, bullint per vuitè mes consecutiu el mateix os de cansalada, la tragèdia, en definitiva, de tantes vides trencades per aquesta fidelitat fatal a la lletra i la misèria. Si no és per plaer al menys que sigui per pietat, però comprin un llibre, els ho suplico. Sí, editem llibres, però pitjor és haver de robar.

Què més podríem desitjar que un dissabte sant amb llibres, roses i la promesa d’una mona de xocolata per l’endemà? Dolces i oloroses lectures a tothom! 

 (Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)