“I pujant damunt l’altar del sepulcre del cos de sant Dalmau, portant a les seves mans dues claus i havent obert amb elles una portà de fusta que formava part del retaule del mateix altar que com si fos un armari es tancava i s’obria, i estenent el braç dret, i ficant la seva mà dreta, sense que contingués cap cosa, dins l’esmentat sepulcre en el qual es guarda religiosament el cos de dit sant Dalmau Moner, després d’una petita estona, clarament i públicament davant de tots els presents que estaven mirant i observant, ço és a la vista de molts canonges, militars, homes honrats i honestes dones, dels quals i de les quals estava plena tota l’església, traient el seu braç i la mà va treure de dit sepulcre i el mostrà a tota la multitud un os del cos del dit sant Dalmau que havia tret del seu sepulcre, (…) i el reverend prior el posà a les mans de l’il·lustre i reverendíssim senyor bisbe, el qual va besar-lo amb molta veneració i (…) lliurà al dit Rosell hebdomadari el preciosíssim os i la sagrada relíquia dient-li i exposant-li que ell com hebdomadari la rebés en nom dels honrats homes i de tot el poble i que amb tota decència i honra la portés a l’església de Santa Coloma, i que allà estava obligat a què es guardés devotament, piadosament i religiosament, i que en això hi posés tot l’interès” (Del Dietari de Jeroni Pujadas, traducció del llatí d’Albert Collell)

El dia 24 de setembre de l’any 1608 fou un dia memorable. El convent dominicà de Girona lliurava al poble de Santa Coloma una relíquia d’un dels seus fills més purs, innocents i casts. Mort feia exactament 267 anys, el 1341, tota la vida de Sant Dalmau Moner és una recerca obsessiva de la perfecció en termes dominics: contemplació i austeritat.

Probablement, les primeres estades del nen Dalmau al convent benedictí de Sant Pere Cercada ja deurien marcar-lo per sempre, però fou a Girona, estudiant el Trivium et Quatrivium que el jove Dalmau va sentir-se atret per un orde que cinquanta anys abans havia edificat el que esdevindria un dels grans centres d’irradiació de cultura i espiritualitat de la ciutat: el convent de Sant Domènec. Dalmau, que es guanyava la vida donant classes i que tornava a Santa Coloma aturant-se a una roca a meditar –la coneguda “roca dalmaua” que algun ximple va retirar fa pocs anys del camí després de tants segles- va prendre la decisió de fer-se dominic.

Va continuar els seus estudis a Barcelona i Montpeller i va exercir de professor de Lògica en els convents dominics de Castelló d’Empúries, Tarragona, la Seu d’ Urgell i Cervera. “Contemplare et contemplata aliis tradere”. Contempla i transmet allò que contemples va escriure Sant Tomàs d´Aquino. Mestre de novicis, predicador i confessor, la seva fidelitat i estricta observança de les regles el santificaren en vida.

Menjava llegums cuites però fredes, arrels de cols i pa de civada -mai de blat-. Si tenia al davant un àpat més delicat li tirava aigua o cendra, per treure-li el gust. No mirava mai les dones als ulls, per conservar la puresa de l’ànima i del cos. A l’estiu s’abstenia de menjar i beure durant 10 o 15 dies. Es vestia amb hàbits vells i esparracats i quan en rebia de nous, els deixava primer als seus companys perquè els estrenessin. Dormia en un matalàs de sarments i amb un coixí de palles senceres.

En el fascinant procés espiritual de Dalmau és clau l’estada a la “Sainte Baume”, a la Provença, on la llegenda assegura que Magdalena va viure i retirar-se en una cova. Va arribar-hi en secret, s’hi va estar uns mesos i d’allà va tornar havent pres la decisió de consagrar la resta de la seva vida a la mortificació i la penitència, purificant la seva ànima, vivint tan sols en la intimitat amb Jesucrist. Dalmau va convertir-se en un anacoreta.

En l’antiguitat, cristians desitjosos de dedicar la seva vida a Déu, presos de l’exigència radical de l’evangeli, es retiraven a llocs solitaris, lluny del món corrupte i sorollós. A Egipte, a Síria, a Mesopotàmia, milers d’anacoretes fugien dels homes per salvar-se en la solitud, el res i la penitència. Uns habitaven en barraques, altres en grutes, uns buscaven en les branques dels arbres el seu refugi; altres caminaven i caminaven, eterns pelegrins, n’hi havia que es recloïen en cel·les i encara uns darrers, els estilites, passaven la seva vida a dalt d’una columna.

Dalmau va tornar a Girona i va demanar retirar-se a una cova excavada en el mateix hort del convent de Sant Domènec. Va passar-s’hi quatre anys.

Qui pot imaginar-se el que devia representar una vida així durant quatre anys? Un forat fred, on mai no entrava el sol, humit, pestilent, on Dalmau resava i fixava els seus ulls al cel, mentre a la nit cantava i plorava, i es mortificava donant-se cops amb el cilici fins a embrutar el seu cos humà i pecador, ja negre de sutge i quisca, amb la sang de les ferides. Només molt de tant en tant Dalmau sortia a veure la lluna i els estels i a donar gràcies a Déu per ajudar-lo a no perdre la innocència baptismal.

El dia 24 de setembre de 1.341 van trobar-lo mort. Tenia cinquanta anys. El papa Innocenci XIII el beatificaria després, confirmant el culte popular existent a Girona. Fins al 1835 les seves relíquies reposaven en una capella pròpia de l’església conventual de Sant Domènec, avui es troben sota l’altar major novus ordo del Sagrat Cor. La cova ja no existeix, i en el seu lloc s’ha edificat la biblioteca de la facultat de lletres de la Universitat de Girona que, miraculosament, continua rebent el nom popular de “la cova”, encara que cap dels seus estudiants conegui el perquè. Narcís Comadira va pintar-hi un mural, inspirat pel nostre Sant.

Molts anys després de la mort de Dalmau, els papes Pau Vè i Urbà VIII van concedir indulgència plenària als que veneressin el seu cos des de les primeres hores fins la posta de sol del dia 24.

La cova i el silenci de Dalmau Moner s’alcen avui per sobre del xivarri i la cridòria de la Festa Major de Santa Coloma amb la força de la puresa més intransigent i feréstega. Per això, cada 24 de setembre hauríem de trobar un instant només, abans que el sol es pongui darrere les muntanyes de les Guilleries, cobertes per la flor de Sant Dalmau que floreix el dia de la seva festivitat. I alçar els ulls al cel per recordar un tros de la nostra història.

Publicat a la revista Ressò, de Santa Coloma de Farners, març 2010, a la secció “Colomenots”.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)