Ja em perdonaran aquests cincs minuts publicitaris, però jo no tinc la culpa d’editar llibres que m’estimo molt.

La primera novel·la de Guareschi que va caure a les meves mans va ser El destí es diu Clotilde. Corria per casa i un dia el pare em va suggerir de llegir-la. “Riuràs”, em va dir. I tingué raó: vaig riure molt, moltíssim. Vagi riure compulsivament, gairebé em moro de tan riure. La història del vas d’oli de ricí era desopilant. I a més, qui no pot evitar enamorar-se de la fascinant Clotilde Troll (o de Filimario Dublé, en el cas de les dames)? Des d’aleshores no ha passat un any que no la rellegeixi, sempre amb la mateixa il·lusió. Quan entaforat al sofà de casa comencen les rialles, els nens es diuen entre ells: “El pare, que ja torna a llegir la Clotilde aquella”. I aixequen els ulls enlaire, conscients que no hi ha remei.

Després va arribar Don Camillo.

Hi ha llibres que et marquen per sempre. Per mi, un d’ells va ser El petit món de Don Camillo. Un capellà que clavava mastegots i parlava amb el Crist i un alcalde comunista capaç de fer anar a la processó a tots els seus companys de partit o de pintar les figuretes del pessebre de Nadal amb tota la cura del món. A Espanya s’encetava la democràcia i Don Camillo i Peppone m’ajudaven a entendre què vol dir llibertat i tolerància, barrejades amb l’estranyíssima fórmula guareschiana de tendresa i humor –tan difícil!-.

És actual el missatge, avui, de Don Camillo? Com es rebrà a la Catalunya dels tripartits i el progressisme de fireta una novel·la de capellans i alcaldes comunistes que són capaços de saltar-se una vaga general per anar a donar de menjar a unes vaques famolenques? Els reconec que tinc els meus dubtes, perquè Don Camillo i Peppone són molt més que dos arquetips, representen alguna cosa més profunda, més propera a l´humanisme i el sentit de la dignitat i la justícia. Contra l’ultratge, la caritat; contra el dogmatisme, la llibertat de pensament; contra el sectarisme, la fraternitat. Aquest és el missatge de Guareschi, contundent, net, sense relativismes de cap mena.

Comparat a Twain i Wodehouse pel seu humor irresistible, Guareschi va gaudir d’una popularitat immensa els anys 60, arran de les pel·lícules que Fernandel i Gino Cervi van protagonitzar com a Don Camillo i Peppone, respectivament. Només a Itàlia es van vendre 20 milions d’exemplars dels seus 12 llibres. La revista “Life” va arribar a afirmar que Don Camillo era el “més hàbil i eficaç propagandista anticomunista a Europa”, mentre la crítica intel·lectual d’esquerres el silenciava, desconeixent que Guareschi estimava Peppone fins i tot més que a Don Camillo. I és que en el fons, no són Peppone i Don Camillo les dues cares d’una mateixa moneda?

Probablement, El petit món de Don Camillo es tracta de la millor obra per entendre la Itàlia de la postguerra; seguríssim, és una de les millors novel·les d’humor de tots els temps. L’hem volgut reeditat, juntament amb els amics d´El Matí, perquè tots la tornem a gaudir.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)