Avui diumenge, 12 de juliol, mentre les televisions avançaven que s’acabaria convertint en el dia de la rendició del tripartit a l’antifinançament català, he decidit posar-me a somniar.

Somniava en un petit poble del Pla de l’Estany, quatre cases enganxades a la petita església que fa uns anys un grup de ciutadans va rehabilitar pel seu compte, simplement per l’exigència de preservar una memòria, la de Ramon Arnau i la de la seva esposa, Eliardis, que en el segles X-XI van construir el temple primitiu, adossat al castell, encara que l’església actual fou edificada el segle XVI. El van dedicar a Sant Joan Baptista. Un de tants pobles del Gironès i del Pla de l’Estany que, lluny del circuit per a turistes de l’Empordà, conserven totes les olors de les pedres i de la terra. On el temps ha passat benigne i on el paisatge dels nostres avis és encara el paisatge dels nostres avis. Josep Pla en dia el Terraprim. Vilademuls n’és la petita capital, d’aquest paradís perdut.

Somniava que s’hi celebrava un concert i un sopar. Un recital i un àpat que uns amics oferien als seus amics. Deia Jules Renard que un amic és aquell que adverteix sempre el moment en el que se’l necessita. Sabien potser en Vicenç i en Jordi com necessitàvem una celebració com aquella? En un moment en què el país es dessagna, exhaust, obert en canal, ens calen petits moments màgics, espurnes d’il·lusió, somnis d’una nit d’estiu, per creure’ns país, encara. Ens cal tornar a la terra, sentir-nos terra, agafar forces de les nostres arrels per continuar un camí, per seguir la lluita.

Somniava que en Jordi Cortada era el tenor d’aquella nit. El conec de fa molts pocs mesos. Ens va unir la mútua passió per la lectura i uns dubtes vitals perillosament semblants. Coses de les crisis dels quaranta-i-tants. Un advocat que un dia va descobrir que el seu amor per la música l’exigia alguna cosa més que anar al Liceu de tant en tant. Es va posar a estudiar, a assajar, a robar-li temps al temps. Ha anat modulant la veu i l’ànima. Un dia va descobrir que era un tenor líric i poc a poc ha començat a donar alguns concerts.

Somniava en un concert d’en Jordi on hi barrejava Tosti i Puccini, Txaikovski i Léhar, però on no hi podia faltar un record a Cançó d’amor i de guerra ni als grans músics catalans, Toldrà, per exemple. I en Jordi arrencava a cantar sabent que cantava pels seus amics, amb la seva dona ben a prop, que seguia amb els llavis cada nota – i que gairebé va fer alhora amb ell el do agut del Che gelida manina-. Una veu que sonà segura, forta, bellíssima. Una veu que emocionava i que semblava alçar-se per sobre de tots nosaltres, com saludant a les seves velles amigues les campanes de Vilademuls, la Maria del Roser i del Collell i de Sant Joan, fent-les volar al cel, espolsant-les de la pols i el fang i fent que lluïssin les seves inscripcions:

Dono lloança al Déu vertader,

crido el poble,

convoco el clergat,

ploro els morts,

esquivo les tempestes

Somniava amb una nit d’estiu a Vilademuls mentre figures estranyes i sinistres que manen al meu país intentaven convèncer-me aquest migdia que els catalans, per fi, com augurava Pujols, ho tindríem ja tot pagat. Fa anys que m’he convençut que el gran problema del catalanisme d’aquests darrers anys ha estat lligar la seva sort a unes xifres o a unes competències quan la lluita que està en joc és la gran discussió que els pobles que han volgut ésser-ho han lliurat en la seva història: la lluita per la seva llibertat. No es pot ser mig-lliure o gairebé lliure o negociar-se la llibertat condicionada a unes xifres. O som lliures o no ho som. És una idea total, absoluta, pura. És la idea que vull per la meva pàtria.

Per això em calia tornar al meu somni, trobar-me de nou al Terraprim, sentir l’olor de la terra, el dringar de les campanes, compartir aquella nit d’estiu amb els meus amics. I aleshores en el meu somni va aparèixer la família Pedret. Ells van fer possible aquell somni, perquè sense la seva il·lusió, la seva iniciativa i el seu compromís no podria haver somniat res.

També en Vicenç Pedret l’he conegut aquest any, l’any d’El Matí Digital, l’any que uns amics van decidir fer sentir la seva veu lliure per damunt de tàctiques, renúncies i censures. Jo no els coneixia de res però van invitar-me a compartir el seu projecte, respectant completament la meva manera de ser i de pensar. Com negar-m’hi? Com no donar tot el suport als hereus de Carrasco, de Romeva, de Trias i Peitx, de Coll i Alentorn, de Xicoy? Durant aquests mesos els he conegut millor i m’ha agradat ser al seu costat en aquest combat per uns ideals que compartim. Amb en Joan, en Carles, en Josep Maria, en Pere, l’ Emili, la Maria, la Marta i tants i tants altres. I amb en Vicenç, una amistat perillosíssima en el meu actual estat mental, perquè com no ser seduït per un químic en procés de reconversió a filòsof?

Somniava amb la meva nit d’estiu a Vilademuls, mentre continuava la propaganda miserable, la “revolució dels petits gestos”, “pel finançament som-hi!”, les veus agres i fosques que m’esgarraven el record de la màgia d’un vespre de sentits i sensibilitats. Però aleshores he agafat l’ordinador i he cercat algunes dades sobre el paradís perdut de Vilademuls. I a la web de l’Ajuntament, al final de la informació sobre el poble, he trobat la millor recepta sobre el camí que ens cal seguir, sobre la lluita que hem de continuar:

“Així com la Romeria a la Mare de Déu del Collell és una celebració anual de la baronia, la Diada de Catalunya és una festa del municipi. L’organitza l’Ajuntament, i cada any es celebra en un poble diferent, en aquell que la sort determina. És una celebració molt peculiar del municipi de Vilademuls. Els elements religiosos, patriòtics i recreatius hi estan sàviament combinats: comença amb una Missa concelebrada pels sacerdots de les diverses parròquies, en la qual participa una bona part de la població; continua amb un dinar de germanor; l’alcalde fa ressaltar el contingut polític de la Diada amb un vibrant discurs, i es conclou amb un espai recreatiu en forma de teatre, de ball o partides de cartes. D’aquesta manera, el sentit patriòtic dels ciutadans queda fortament refermat amb la idea de Déu, de Pàtria, de germanor i d’esbargiment”

Vicenç i Jordi, moltes gràcies.