«La independència de Catalunya provocarà un salt qualitatiu colossal en la recuperació de la nostra identitat, la nostra veritat i la nostra cultura»

Enguany celebrarem els 40 anys del Congrés de Cultura Catalana. Aquell fòrum per repensar i imaginar la nostra cultura –en un sentit amplíssim- que sortia devastada de l’etern pantà franquista, i que va rebre l'adhesió d'unes 15.000 persones i més de 1.500 entitats, repartides entre tots els Països Catalans.

Quaranta anys després, el que ens toca fer ara és com repensar i imaginar la cultura davant de la independència.

Deixant de banda el fet essencial de disposar de més recursos i de la sobirania per a decidir-ne el seu ús i distribució (IVA, indústries culturals, mecenatge, equilibri territorial, etc.), voldria destacar tres grans efectes, que ho canvien tot: Catalunya, veu pròpia al món i Barcelona capital d’estat,; memòria i veritat; i Països Catalans.

Catalunya es beneficiarà del fet de tenir, per primera vegada, veu pròpia i directa al món d’un país que "s’estrenarà" en el nou ordre internacional. Milions d’ulls es giraran vers aquest país del sud d’Europa amb la ciutat més important de la Mediterrània. La llibertat amb la qual els catalans podran explicar-se, competir, ésser, és una nova dimensió que la nostra cultura ha de saber aprofitar. I sí, el vell somni de la pàtria noucentista té l’oportunitat de reviure una altra vegada. "Vivim de cara al món i si volem la plena sobirania per al nostre poble és per a millorar la qualitat dels nostres conciutadans i per a obtenir que Catalunya, intensament civilitzada, pugui oferir una efectiva col·laboració en l’obra de millorament i progrés de la humanitat”, deia Pompeu Fabra el 30 de novembre de 1930, i encara no he trobat una millor definició per a exposar què seguim volent.  Aquell país civilitzat -és a dir, millor pels ciutadans, amb més benestar- , obert al món "per al millorament i progrés de la humanitat" pot ser, ara, finalment, realitat.

La posició cultural única de Barcelona implosionarà cara en fora, però ara com la capital mediterrània de tot un país nou per descobrir. I és que Barcelona per fi mirarà al país. Els llaços es faran més estrets, proporcionant una estimulació vital. L’esclat creatiu que viurà el nou estat podrà circular de la capital al país i del país a la capital sense traves.

Però on la independència es convertirà en una autèntica revolució és en el camp de la memòria i dels Països Catalans.

A tots aquells a qui la història —per la guerra, l’odi, el menyspreu— ha col·locat al marge d’un estat, d’una comunitat, d’una ciutat o d’una societat, pobles sense drets, sense paraules, sense identitat, han hagut de recórrer complexos i escarpats camins per poder exercir el seu dret. Un poble oprimit és un poble sense paraules. Un poble sense història és un poble sense accés a la veritat. Deia Guimerà que el principal botí dels pobles conqueridors sobre els pobles oprimits eren la seva llengua i la seva història. Per això, guanyar la independència és guanyar el dret a la memòria, a tenir accés a la veritat. A tota la veritat. La independència de Catalunya provocarà un salt qualitatiu colossal en la recuperació de la nostra identitat, la nostra veritat i la nostra cultura.

I resulta que la nostra cultura és la dels Països Catalans. Fa 40 anys, el Manifest de la cultura catalana del CCC proclamava que aquests eren una "comunitat de cultura que s’ha desenvolupat al llarg d’una història de més de mil anys, una comunitat bàsicament homogènia i específica, conscient que ho és i amb la voluntat de continuar essent-ho". Deia Max Cahner el 1980, a l’hora d’assumir la Conselleria de Cultura: “La prioritat última és la recuperació de la identitat nacional a través de la presència de la llengua en tots els àmbits de la vida pública”. Per això, amb la independència, Catalunya serà i els Països Catalans, també.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)