Tot i que no es tracti exactament d´un oratori sobre el naixement de Crist, sinó, de la salvació dels homes, la tradició l’ha fet seu: no s’entén un Nadal sense el Messies de Handel.

Però hi ha encara una manera més sublim d’escoltar el Messies, acompanyar-la de la lectura de la narració que Zweig va dedicar-li, un dels moments estel·lars de la humanitat. Si, per casualitat, tenim la sort de sentir alguna versió del “Messies Participatiu”, aleshores difícilment podrem escapar de l’emoció del moment.

1741. Handel, arruïnat, vell, xacrós, vaga enmig de la boira dels carrers de Londres. Arrossega encara les seqüeles d’una hemorràgia cerebral. Tot sembla acabat per ell. El rei li ha girat l’esquena; la inspiració, seca com un tronc d’olivera corcat; coixeja i comença a perdre l’oïda. Fa un fred que endola l’ànima. Acabat, desfet, arriba a casa seva (avui, un Museu que porta el seu nom, un lloc imprescindible si es visita Londres i es vol assaborir una de les estones de pau i música més increïbles enmig de la passió compradora desbocada i el soroll infernal de turistes i londinencs).

Li costa pujar les escales. Al replà veu un paquet que li ha fet arribar Charles Jennens, un poeta aficionat, un home gris del que la història no se’n recordarà mai més. És un recull de l’Antic i el Nou Testament: 19 passatges d’Isaïes, 11 Salms, 7 trossos dels llibres dels Profetes, 7 dels Evangelis (cap de Sant Marc), 11 de les Cartes de Pau i 4 de l’Apocalipsi: Naixement, Passió, Resurrecció i triomf de Crist.

La intensitat amb la que Zweig explica la transfiguració de Handel, com va ser posseït pel text i la inspiració, com escrivia i escrivia pentagrames i notes, sense menjar, sense dormir, cridant sovint, udolant en la nit, al·leluia! al·leluia!, mentre li queien les llàgrimes, és també l´obra d´un geni sobre un altre. Al meu parer, amb Fouché i Castellio, el millor de Zweig.

“Creia veure el Cel i fins i tot Déu mateix”, diria Handel en acabar. Zweig, entusiasmat, admirat per la plenitud d’una obra genial, amb les paraules que nosaltres no sabem escriure, exclamaria sobre l´Amén final: “Aquestes dues curtes i abruptes síl·labes, serveixen per a construir un monument que arriba al cel. Una veu seguida d’una altra, les síl·labes s’allarguen… com l’alè de Déu, i la inspiració de Handel ressona en la paraula final de la pregària sublim que d’aquesta manera arriba a ser tan àmplia i enorme com l’univers”.

En 23 dies Handel va composar el Messies. Jennens, el llibretista oblidat, es va queixar que el músic hagués dedicat tan poca atenció al seu llibret, com per deixar-ho llest i acabat en tan poc temps. Sempre m’ha semblat que aquest punt de seny i gasiveria, tan de senyor Esteve, tan català, era també una darrera nota genial a la història del Messies.

“For unto us a Child is born”. Feliç 2008 a tothom.