Gerard Furest: 'La llengua es pot salvar, però en cap cas amb la mentalitat actual'

La llengua està en perill. Fa molts i molts anys que viu amb la soga al coll, però mai com ara era tan visible la reculada en ús social i en respecte dels drets lingüístics. Per això, aquest juliol dedicarem un espai a parlar amb persones que tenen aquest combat de llengua al cap i que l'han analitzat a fons. Comencem amb Gerard Furest i Dalmau, filòleg, professor de secundària i sindicalista, que ha publicat el llibre 'Decàleg irreverent per a la defensa del català' (Edicions del Núvol, 2021) i que es fa present a moltes sales de conferències, taules rodones i mitjans de comunicació per promoure un canvi de mentalitat dels catalanoparlants per a salvar la llengua. Vegem què ens explica a continuació:

Fa 40 anys, el català havia resistit contra una voluntat de genocidi lingüístic del règim franquista amb l’esperança que les noves institucions d’autogovern farien la feina de la normalització. Va ser un error pensar que ja estàvem en bones mans?

Vist en perspectiva, és innegable que va ser un error. Després d'uns anys de lluita tardofranquista per aconseguir un marc legal més o menys propi(ci), la institucionalització de l'autogovern va tenir un efecte desmobilitzador en les societats catalana, valenciana i illenca. Aquesta desmobilització va ser induïda per la classe política, però en última instància va ser responsabilitat de les respectives societats civils. Al capdavall, la voluntat d'un teixit social que s'autoreivindica com a nació és sobirana. Malgrat algunes molletes en forma de concessions gracioses, un cop es va solidificar l'estat de subordinació als textos constitucionals, la manca d'un tremp constant que treballés per esbotzar-lo ha estat letal. Quin sentit tenia, externalitzar en uns altres -una classe política amb els seus límits i interessos- la defensa d'allò que afirmàvem estimar?

L’existència de la llengua depèn dels parlants? De les institucions? En quina mesura fallen uns i altres, tenint en compte que les dades no són bones?

L'existència de la llengua catalana depèn d'uns i altres. Oblidar-ho ens porta a caure en aquells falsos dilemes en els quals som especialistes: optimisme/pessimisme (com si la clivella important no fos entre proactivitat/passivitat), sanitat pública/llengua catalana (com si els qui tenen drets fossin els servidors públics, i els ciutadans que financen el servei amb els seus impostos, obligacions), independència/Netflix en català (com si fossin desiderates excloents entre si), etc. És obligació del parlant exigir a l'administració que faci complir la legalitat vigent, i d'aquesta última posar els mitjans necessaris (de formació, de selecció de personal, de sanció si escau) per tal de garantir-ne l'observança.

Si les dades de què disposem no són per tirar coets és a causa de diversos factors: un estat que entrebanca la normalització de la llengua, una taxa de fecunditat irrisòria, un model econòmic desarrollista que reforça la minorització demogràfica dels catalanoparlants, un procés de globalització galopant, etc., però també i en bona mesura perquè tant els parlants com l'Administració no han actuat amb una consciència lingüística que estigués a l'alçada dels reptes que anaven sorgint. I la consciència lingüística és -qui ho pot negar- una de les manifestacions més evidents i potents de consciència nacional. Com acostumo a dir, els administradors solen ser un reflex bastant exacte de les grandeses i sobretot misèries dels administrats. Per exemple: els representants locals, que tot sovint són ciutadans que exerceixen un càrrec polític durant un temps determinat i que no tenen res a veure amb apparàtxiks autoreferencials i bunqueritzats, solen dur a terme una política lingüística gaire millor que la de les administracions supramunicipals? En la resposta a aquesta pregunta hi ha, al meu entendre, la clau de molts dels nostres problemes.

Hi ha allò que se’n diuen ‘brots verds’ per la llengua? Hi ha algun àmbit on avanci l’ús del català? Per què? Quin és el secret?

Com que la realitat és polièdrica, no és difícil de veure-hi brots verds. En el cas del Principat, el català és hegemònic de fa anys a les ones hertzianes. A més, els darrers dos anys, coincidint amb la renovació de la Secretaria de Política Lingüística i amb l'ajut incansable de comptes com Doblatge en Català, Goita què fan ara i Des del sofà, el català ha avançat d'una manera que fa poc temps era inimaginable a les plataformes de vídeo sota demanda. També a les mainstream, com Prime Video, Netflix o HBO Max. Encara recordo com llagrimejàvem d'emoció quan Netflix va anunciar que doblaria La família Mitchell contra les màquines al català. Doncs bé, en dos o tres anys hem estat capaços de transformar en normal el que era excepcional.

Un altre àmbit on la llengua mostra una gran vitalitat és a internet (amb la Viquipèdia com a vaixell insígnia), així com en algunes xarxes socials com Facebook i Twitter. El pas de gegant s'ha produït, però, a TikTok. A partir de la pandèmia, hem aconseguit bastir-hi una comunitat jove, àmplia i activíssima que, com tot el que té a veure amb la xarxa, té la virtut de trencar l'autoreferencialitat dels esquemes autonòmics. Els nostres ambaixadors a TikTok són 'influencers' amb desenes de milers de seguidors i una capacitat extraordinària de viralitzar els seus continguts d'autoproducció com Berta Aroca i Maria Vallespí (a Catalunya), Antoni Guiscafré (a les illes) o Riki Tiki i Cabrafotuda (al País Valencià). De fet, el seu grau de penetració és tan notori que a alguns ja són contractats per empreses grosses perquè els ajudin a difondre les seves campanyes promocionals. Això és molt rellevant, perquè una llengua amb un valor econòmic sempre té un futur menys costerut. Com ha estat possible, aquest fenomen? Jo l'atribuiria a dues raons. D'una banda, i per qüestions que no venen al cas, l'algoritme de TikTok és més generós amb les llengües que no són hegemòniques que per exemple el de Youtube; de l'altra, hem estat capaços de crear un ecosistema propi que ha irradiat un marc representacional en què adreçar-se a la colla pessigolla en català també mola. Aquests dos factors han greixat un cercle virtuós que ha operat en la resta de variables.

És molt difícil pretendre que la majoria de la població visqui amb consciència de llengua. És a dir, que faci servir el català per militància. Això pot ser obra d’uns quants (no pocs). L’ús depèn més de la necessitat, en molts casos. És aquí on cal fer més esforç? Que el català sigui imprescindible per viure als Països Catalans?

És un fet que la inèrcia ens condueix cap als embornals de la claveguera de la història, i que no hem sabut o volgut armar un relat compartit sobre la importància de mantenir el català com a element identificador de la catalanitat. Ben al contrari: per motius inconfessables, el sobiranisme ha desnacionalitzat progressivament el seu discurs. Pel que fa a la utilitat/necessitat social de la llengua, no és fàcil d'assolir en un món globalitzat emparat per normatives europees en què les empreses tenen una propietat volàtil. El discurs purament independentista em sembla desapoderador, perquè ens distreu mentalment del que podem fer ara i aquí pels nostres drets lingüístics. Tot i així, és obvi que la imprescindibilitat del català només és viable amb regulacions pròpies, és a dir, amb un estat independent. No és aventurat concloure que no cristal·litzarà mai cap mena de confederació espanyola, o que l'estat no renunciarà a la seva pulsió lingüicida per assumir la nostra llengua com a pròpia, a diferència del que ha passat amb el francès al Canadà. Recordem que allà els francòfons també són una minoria demogràfica, però que tot i així l'estat canadenc va promulgar fa poc la llei 96, que estableix disposicions suplementàries de protecció del francès al Quebec.

En l’esclat i evolució del procés d’independència —ara en hores baixes— es va apartar el debat de la llengua per no entorpir el creixement de la majoria independentista. Ha estat un error? S’ha transmès el missatge que la llengua no és important?

Aquest va ser un error garrafal, perquè ens hem autodesarmat amb la gota malaia d'un marc discursiu que ha calat entre propis i aliens. Per acabar-ho d'adobar, no ens ha servit per eixamplar més enllà del consuetudinari 45-50% de vot d’obediència catalana. Volíem la independència per salvaguardar la llengua -els drets lingüístics- i una identitat pròpia (si realment l'únic objectiu fossin les polítiques socials, ja ens hauríem afiliat tots a Podemos o les altres esquerres alternatives), però al mateix temps mimetitzàvem el discurs de Ciutadans i sobreactuàvem sentenciant que no eren ni cabdals ni prioritàries. Ens hem donat entre tots un independentisme retòric i buit que ha estat més un tret a l’estómac que al peu, i ara ens trobem que no som independents i que ens planyem per una llengua recessiva. La clau de volta de tot plegat és: com podem fer polítiques d'enfortiment dels drets lingüístics i nacionals sense un discurs que les legitimi? Si donem a entendre que l'aprenentatge de la llengua no és absolutament crucial, definidor, per què els nouvinguts, tenint dues comunitats lingüístiques per triar -una hegemònica i desconflictivitzada i una altra minoritària i victimista-, haurien de fer-ho per la nostra? Quins incentius els oferim?

L’escola és un dels espais on més ens hi juguem. Per què s’ha deixat morir la immersió lingüística, com heu apuntat diverses vegades? Quin és el remei per revertir la situació?

No sé pas si la immersió, allà on més calia, l’hem aplicada mai de manera general, més enllà de la paperassa que ens permetia de rabejar-nos en l'autocofoisme. La immersió lingüística és una metodologia d’aprenentatge (però, idealment, també d'ús) d'una segona llengua en àmbits on té poca presència social. Què ens ha passat, per arribar on som ara? Per un costat, el context sociodemogràfic ha canviat tant i tan de pressa que els vectors d'integració no han pogut fer pòsit. Així mateix, s'han integrat al nostre sistema educatiu fornades de mestres i professors que no han estat convenientment formats a la carrera de Magisteri i als màsters de professorat, i que tenen un domini (fonètic, lèxic, ortogràfic) de la llengua precari i una consciència lingüística deficient. Ells, que s'haurien d'erigir en referents dels alumnes! Si som honestos reconeixerem que aquesta degradació, en una societat obsedida a fabular amb la independència, no ha amoïnat gairebé ningú. Qui (conselleria, equips directius, inspecció, associacions de famílies, sindicats de professors) s'ha preocupat de la llengua en què es vehiculaven les classes, sobretot a secundària i FP? És com buscar Wally a la platja en estiu. Per revertir aquesta situació cal molta proactivitat. Ara bé, després del Procés (que a l'altra banda és percebut com un desafiament que no pot sortir endebades), hi ha prou consens i capacitat per a fer una immersió real per a tothom? Més enllà de consignes i dogmes, aquesta és la pregunta que ens hauríem de formular.

Creieu que ha canviat molt la consciència lingüística dels mestres dels anys 80 respecte dels actuals? Si és així, on hi ha l’error del sistema?

Als anys 80 sortíem d’una dictadura que havia generat un resistencialisme i un esperit autogestionari que havia fet possible la creació de les escoles cooperatives catalan(ist)es que es van aglutinar al CEPEPC. Amb l'assentament de l'administració, es van acabar integrant al sistema públic i es va produir una certa funcionarització a tots els nivells que va actuar com a agent desconscienciador. Tampoc podem obviar que en aquella època hi havia una majoria demogràfica de catalanoparlants, cosa que propiciava uns usos inercials a molts centres educatius que ara ja són història a la major part de racons del país.

Les dades de parlants del català indiquen un descens evident. Som a temps de salvar la llengua? Quin és el llindar, segons els estudis dels casos de desaparició de llengües?

La llengua es pot salvar, però en cap cas amb la mentalitat actual. Cal un canvi de xip i entendre d'una vegada per totes que no som en una fase d'integrar tots els al·loglots (hem de mirar de fer-ho, és clar, amb tants com puguem, sobretot allà on les correlacions lingüístiques ho permetin), sinó d'evitar la nostra disgregació com a comunitat lingüística. Alguns estudiosos han sentenciat que per sota del 30% és molt difícil de revertir un procés de substitució lingüística, però el cert és que a Euskadi el 1980 hi havia un 15% de parlants habituals de basc (sobretot a les franges més envellides) i ara n'hi ha un 25% (sobretot gràcies a les cohorts més joves, que fan servir habitualment el basc en un 33%). El procés de substitució lingüística és, per tant, reversible, però ens cal una visió holística del fet lingüístic i uns discursos ben travats que legitimin les polítiques en pro de la llengua minoritzada, i que la facin desitjable com a pal de paller de la pròpia de la comunitat. Si vagues com un zombi acomplexat i et passes la vida a la defensiva, justificant-te (“és que la immersió també serveix per aprendre molt bé el castellà”), la reversió és molt més complicada de dur a terme. Segurament no és casualitat que el meu primer article a la revista Núvol es titulés El rearmament lingüístic que ens cal.

Si poguéssiu triar, si tinguéssiu aquest poder, quines tres coses canviaríeu (lleis, criteris polítics-administratius, mitjans de comunicació, iniciatives socials-cíviques…) per revertir la tendència de l’ús del català?

Si amb un espetec de dits aparegués el geni de la llàntia i pogués canviar alguna cosa, li demanaria que capgirés la mentalitat dels catalanoparlants. La resta són epifenòmens d'una diglòssia induïda pel franquisme (“és de bona educació transvestir la llengua davant d'algú que no parla català”). Les lleis no es compleixen perquè els qui haurien de vetllar perquè es complissin ni tan sols hi presten atenció, els mitjans de comunicació autonòmics (CCMA, À Punt Mèdia i IB3) són un reflex dels usos lingüístics del carrer, i les organitzacions socials-cíviques fa anys i panys que no entenen que una nació ha de generar iniciatives constants al marge de la dependència política i la subvenció pública. Estic convençut que avui dia seríem incapaços de crear l'escola Mata de Jonc de Palma, El Puig d'Esparreguera o La Nostra Escola Comarcal de Picassent. Ens hem desfet de l'ètica de la construcció nacional per enfangar-nos en l'estètica del postureig. Mentrestant, el basquisme navarrès, davant de la impossibilitat de fer immersió en euskera al sistema públic a la Ribera de Tudela (on fa vora 800 anys que no es parla basc), es va espavilar per crear la seva pròpia ikastola. Una nació que abomina del pragmatisme, que no té l'esma de gestar espais segurs per al seu principal tret d'identitat i que es limita a reincidir en l'organització de macrotrobades més o menys folklòriques, no és una nació amb totes les de la llei.