Havien estat grans amics, havien viatjat plegats a l’URSS i per mitja Alemanya, havien batallat per les mateixes causes, fins i tot signant alhora els articles, en el periodisme i en el catalanisme. S’admiraven. És coneguda l’opinió de Pla: “En Xammar m’ha ensenyat més que tots els llibres plegats. És l’home més intel·ligent que jo conec, el que té un cop d’ull més segur i un coneixement del món més vast. És, encara, la naturalesa d’home més humana que he tractat, la persona menys primària, el senyor que té la raó més desperta i l’enteniment més clar.” I no menys elogiosa és la consideració que fa Xammar del de Llofriu: “Si em prometeu que no ho heu de fer córrer, us diré que sou l’únic català que sap escriure. Em direu en Carner, naturalment, i jo us diré que teniu raó. Però en Carner és principalment un poeta i, a la prosa, les seves voies d’approche, que diem els francesos, són infinitament menys directes que les vostres. El senyor Pujols és un cas que cau fora de la llei general. Els demés són –o som– unes coques.” 

Però aquella amistat acaba penjant d’un fil amb la deserció de Pla cap a la Lliga i es trenca per totes bandes en la guerra civil. A l’inici de la revolució, Pla, perseguit per la seva militància conservadora, s’arrecerarà a l’ombra de Cambó –com farà Gaziel o Sentís; Xammar, buscat per la FAI a l’Ametlla i per la Gestapo a Berlín, es mantindrà fidel a la República.

Un mur de pedra seca s’alça entre guanyadors i vençuts. Els catalans no tan sols perden la guerra, perden la llengua també. Seran els exiliats els que, nàufrags de la tragèdia, maldaran per la continuïtat, pública i sense censura, de la nostra cultura. És l’exili qui, aleshores, ens salva els mots.

Xammar, dempeus enmig de la tempesta, és aleshores el llop ferit que exigeix silenci a tots aquells intel·lectuals que resten a Catalunya. Però Pla, parla. Escriu a Destino. I això li val un dels articles més antològics que va publicar mai l’autor de L’ou de la serp: Fora de la comunitat catalana, de 1947, on titlla els “destinataris” de traïdors, venuts a l’enemic, indignes, antipatriotes.

Pla seguirà escrivint i començarà l’edició de la seva obra catalana –com Gaziel–. Xammar, viurà totes les decepcions des del càrrec de cap de gabinet del president Irla. Molts exiliats començaran el retorn a Catalunya a finals dels anys quaranta.

Pla es refugia a l’Empordà; Xammar, a Ginebra, fent de traductor d’organismes internacionals i sopant de tant en tant un estofat de vedella a casa dels Obiols-Rodoreda. El 1955, mitjançant la intervenció del periodista Augusto Assía, amic d’ambdós, tenen una primera trobada, a Lausana i Montreaux. La segona, el retrobament a Catalunya, serà cinc anys després.

Xammar escriu una carta el 26 d’abril de 1960 al seu íntim Carles Esplà. És una carta llarga i sucosa, plena de detalls xammarians (dinar a Can Roig de Palafrugell, sopar a La Gavina de s’Agaró), que fins certifica per tenir la seguretat que no es perdi. Té ganes d’explicar en detall aquell instant:

“Tant a l’anada com a la tornada vaig veure Josep Pla, el qual, una mica envellit i desdentegat, bevent probablement més vi del que hauria de beure (ara ha pres el costum de barrejar-s’hi aigua), vestint amb deixadesa i portant sempre una boina minúscula que és un miracle que no li fugi, però conservant totalment l’agilitat d’esperit i d’intel·ligència que fa d’ell, amb l’agudesa de percepció, un home excepcional, viu, quan no és a l’estranger, sol durant l’hivern i acompanyat de la seva vella mare a l’estiu a la seva vella casa pairal de l’Empordà, Mas Pla, a tres quilòmetres de Palafrugell. La gran sala del primer pis, típica de les masies catalanes (a Can Xammar n’hi havia una de molt semblant), moblada amb senzillesa però d’una manera molt escaient, fa una gran impressió. En aquesta peça, Pla menja i treballa, beu vi i pren cafè a la tarda i a la nit (els matins els dedica a dormir). Porta publicats en català uns quaranta títols i el seu projecte és arribar a seixanta quan faci els 70 anys (actualment en té 63). Serà –diu– la meva resposta al general Franco i al seu projecte de destruir la llengua catalana”.

Els últims llibres publicats de Josep Pla, La vida lenta i Fer-se totes les il·lusions possibles, ja ensenyen un Pla també vençut, capaç d’escriure el 15 de maig de 1956: “El fàstic físic que em fa Franco em deprimeix” o “Espanya, que amb l’estabilització i la llibertat econòmica sembla haver liquidat al mínim –externament, almenys, parlant– els fets aparatosos d’estraperlo, és un embassament de merda d’unes proporcions fantàstiques.”

Però la carta d’en Xammar a Esplà guarda, amagada, la confessió definitiva. Pla, escriuria més endavant: “Els 44 volums, als quals fatalment arribarem, són la meva modesta aportació a dues coses que estimo: la meva llengua i el país on he nascut. Negar l’evidència d’un fet tan obvi no seria admès ni pels meus apreciats detractors. Més val, doncs, que toquem de peus a terra, ara que els ametllers ja estan batuts.” D’acord, peus a terra, ametllers batuts i 44 volums. Tenia raó Agustí Calvet –un cop deixat enrere Gaziel–, era Catalunya qui havia perdut.

(Article publicat a la secció 'Memòria d'un instant' a El Punt Avui el diumenge 21 de maig de 2023)