En un país amb una llengua i una cultura pròpies hi ha qui es passa tota la vida esquivant-les, alguns, fins i tot odiant-les i anhelant la seva fi. Són a la vora, entre nosaltres, tots en coneixem uns quants exemples. Abunden especialment a la zona alta de Barcelona i en barris benestants de tot el país. Els repugna qualsevol expressió no ja de catalanisme, sinó de catalanitat. És una fòbia malaltissa. Viuen en un país del que ho desconeixen tot: la seva cultura, les seves tradicions, les seves festes populars. Són ciutadans trasplantats, impermeables al batec mil·lenari de la terra on respiren. Els crea urticària la seva pròpia història, de la que reneguen. Són perfectament transversals. En conec dels sectors feixistes, del PP i Ciudadanos, però també del PSC i comunistes residuals varis. Per damunt de tot, abominen la llengua. Hores d'ara, mentre uns honorem el mestratge de Joan Solà, de qui no tenen ni idea de qui és ni de què representa, perquè mai no han volgut saber-ho, ells en canvi celebren l’anul·lació dels articles sobre el català de l'Ajuntament de Barcelona amb xampany francès, esclar.

Per aquests individus, vivim en una província tancada i reclosa en ella mateixa, crostàtica, degenerada, a la deriva, millor dit, que naufraga un cop i un altre, i que, a més, té la provocació de parlar un idioma regional, estèril i car, inservible pels seus somnis de cosmopolitisme arnat i decimonònic. Amb el generosos que havíem arribat a ser durant el franquisme, quan la llengua catalana no emprenyava ningú i feia el seu camí silenciós i pacífic per les clavegueres del país. Aleshores els catalans érem oberts i plurals, cosmopolitas bien entendidos, senzillament perquè no podíem ser catalans. Però quan vam poder tornar a ser nosaltres, aleshores vam perdre tot l'encant.

I tanmateix, quina paradoxa més cruel per a ells. Un cop i un altre, acaba resultant que només han creat obres universals, rabiosament modernes, aquells catalans que han copsat l'ànima de la terra, que s'han endinsat en la seves tradicions, que n'han transformat l'esperit i, des de la catalanitat, han arribat a tot el món. Gaudí, Pla, Casas, Miró, Trueta, Casals. I Fabra, Coromines o Solà. Tenim desenes de noms. Qui s'atreviria a dir-ne un, d'aquests espanyols que viuen amb nosaltres, que hagi significat alguna cosa a la història i al progrés de la humanitat?

Alguna cosa estranya passa quan un país té els seus filòlegs al capdamunt del vèrtix de la cultura. Com evitar-ho, si la llengua ho és tot? Saben que si ells fallen, falla tot. Per això, Fabra, Coromines o Solà, són molt més que uns filòlegs, són un exemple de civisme i patriotisme. Fabra va dir: “Cal fer comprendre el catalanisme, no com una política, sinó com una doctrina que abassega tota l'ànima, ordena tots els nostres actes i dóna sentit a la nostra vida”. Coromines, va afegir “L’única nació meva i la meva única llengua, a les quals presto incondicional obediència i homenatge, són la nació i la llengua catalanes”. I Solà no va dubtar, plantant cara, a afirmar: “El nostre Estat no és nostre, és un Estat contra nosaltres”

L'he citat sovint, però avui m'hauran de permetre tornar a esmentar-la. És la frase que Pla i Xammar van deixar anar fa molts anys: l'únic que un català pot arribar a ser la vida és ser català. Per ser-ho, cal parlar la llengua. És difícil ser un francès si es parla el rus. Però la frase de Pla-Xammar vol dir més coses, com per exemple, que un català que aspiri a ser espanyol no és res. Per això, aquestes coses que hem de suportar com el PP o Ciudadanos i altres reductes protofeixistes no són res, el buit total, la carència absoluta de la mínima civilitat i de respecte al país on es viu. Bestioletes descerebrades que presenten recursos i criden i amenacen, emparats per una legalitat que és fruit del franquisme i del laberint del que no sabem sortir. Simples titelles de carnaval, les màscares de la més trista i negra Espanya conquistadora que ens voldria tornar a veure tan simpàtics com a l'any 1939.

Lamento el to, tan poc noucentista, d'aquest article, i que certament desplauria a la tortuga de l'Ateneu, però quan penso en la tasca feta per homes com Joan Solà i sento després la senyora Camacho o el senyor Rivera m'encenc com una teia. I trobo que la paraula “enemic” agafa en mi una nova significació, profunda i abismal, com sorgida de les entranyes de la terra. No m'ho tinguin en compte.