Tot i que l'havia visitat puntualment per uns dubtes sobre uns estudis que estava fent, no vaig “conèixer-lo” de debò fins que, a través de les arts conspiradores de Jordi Amat -il·lustre deixeble de Manent en aquest vell ofici-, em va trucar un dia per oferir-me la publicació de les seves memòries dels anys que va passar a la Conselleria de Cultura en els primers governs Pujol (1980-1988).

D'aspecte patricial, la cabellera blanca resisteix molt bé a lloc, enveja dels que ens ha fugit massa aviat. Parla amb una impertinència nul·la, tot i que els ulls li brillen quan et pot deixar anar alguna de les infinites xafarderies que guarda la seva memòria. Com a bon noucentista, la seva és una ironia que beu en Carner i Guerau de Liost; com a bon liberal, no té cap problema amb acceptar els punts de vista d'altri; com a bon catalanista, ha lluitat tota la seva vida per la llengua i la cultura.

Devia fer-li gràcia aquell aprenent d'editor que se li asseia al davant. La nostra relació va anar afiançant-se i els adjectius amb els que em qualificava, saborosos, com sortits d'una muntanya d'ametistes, són el termòmetre de la nostra, m'atreveixo?, amistat. Primer, editor suïcida; després, temerari; finalment, intrèpid. No perdo l'esperança de què algun dia em tracti d'editor normal.

Davant de tant xivarri i tants xarlatans de fira, encara hi ha gent al país que va per feina, que es passa totes les hores que pot treballant, que no es jubila mai (quin llibre més deliciós el que ha dedicat a la recopilació dels noms dels núvols!) que sent la sang i la terra i que estima amb alegria el país i la seva gent. Que no ens faltin mai. L'Honorable Manent n'és un.

Té tot el temps del món pels teus dubtes, que fa seus fins a resoldre'ls. Exigeix, però, una certa preparació, no admet pusil·lànimes ni eixelebrats, i davant d'un indocumentat un petit rictus facial el delata. La seva correcció és proverbial, es permet només un petit balanceig que va de l''estoïcisme a la impertorbabilitat, i practicar amb ell l'ús del “vós”, et retorna, balsàmicament, a una època on l'educació i les maneres no estaven renyides amb l'amistat i l'estimació més profundes.

M'adono que no he parlat encara dels seus llibres, de la seva oceànica tasca memorialista i biogràfica. Només puc dir que sense els seus treballs, una bona part de la memòria política i del patrimoni literari de Catalunya encara restarien ensorrats. Ell ha estat una de les peces clau de la cadena que ha permès relligar dos mons: el d'ahir i el d'avui. No podrem agrair-li mai prou.

Sempre que parlem acabem d'una manera o altra tornat a la vella pàtria perduda. Som homes d'Acció Catalana, què voleu fer-hi. Ara diuen que l'han guardonat amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. Sincerament, penso que és al Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al que han guardonat amb l'Albert Manent.