En la seva tesi sobre “El català periodístic”. de 1983, Ramon Barnils reflexiona sobre la necessitat d’assolir una llengua estandaritzada: “El periodisme català no ha viscut mai en la normalitat, ni plena ni parcial. Quan nosaltres estem amb una llengua normativa, els altres estan ja amb una llengua estàndard”. La seva obsessió és la plenitud de la llengua, arreu dels Països Catalans: “Un català per a tothom, un llenguatge estàndard, una llengua apta, útil i viva, ajudaria a obtenir una societat apta, útil per a nosaltres i per a tothom, i viva entre les societats vives (…) No hi ha un català perfecte; no hi ha una llengua perfecta si no la utilitzen tots els seus subjectes. El català perfecte serà el que tindran per seu tots els membres de la soc dels PPCC. Ells el faran”. Conclusió: “les llengües necessiten més els periòdics, les revistes pornogràfiques i els telediaris (més que les biblioteques de les facultats universitàries, els prestatges de les editorials de prestigi o la sala Gaspar).

Resumides, aquestes són les seves vint normes per a seguir:

1. La informació demana un llenguatge equilibrat, sense personalismes, entès per estàndard de la publicació. En l’estàndard concorren els mots de la tribu, perquè la tribu s’entengui. I la tribu porta l’estàndard als seus mots perquè, en entendre’s, se sàpiga una.

2. Els textos informatius es redacten de forma clara, concreta, senzilla i curta.

3. Hauria de ser criteri de no utilitzar mots no registrats als diccionaris.

4. (per a evitar barbarismes) El coneixement de diverses llengües, a més de la pròpia, és essencial al periodista català per escriure bé la seva.

5. Utilitzar un llenguatge senzill no equival a utilitzar un llenguatge pobre. Al contrari, és més senzill d’entendre un text amb un nom per a cada cosa, que no un que utilitzi sempre els mateixos mots, quan les coses són vàries.

6. Nombre de mots per frases, segons l’American Press Institute:

Mots de la Frase              Comprensió lectora

20                                               90%

23                                               70%

27                                               60%

30                                               39%

33                                               31%

Això no obliga a escriure frases curtes. Però avisa que, com més llarga és, mes atenció s’ha de posar a escriure-la amb claredat, concreció i senzillesa.

7. L’ordre de l’oració hauria de ser el propi de les llengües llatines: subjecte, verb, complement directe, complement indirecte i circumstancial (seguir l’axioma de Pla: “Si vols escriure que la porta és verda, escriu: “la porta és verda”).

8. Utilitzar els adjectius amb tota mena de precaucions; si un substantiu es rumia més que no un verb, un adjectiu s’ha de rumiar amb tota l’atenció de què es disposi en el moment de redactar.

9. Seguir les normes de George Orwell: 1. Evita les metàfores; 2. Entre un mot curt i un de llarg, tria el curt: els curts vénen del carrer, els llargs del llibre; 3. Si pots estalviar-te un mot, estalvia-te’l; 4. De la veu passiva i de la veu activa, tria l’activa; 5. Canvia els mots científics, estranys, estrangers i d’argot per un mot català, si el trobes; i 6. Si en seguir cap d’aquestes normes obtens un text dubtós, no dubtis a trencar-la.

10. Eviteu l’argot, tret de les citacions.

11. Els informatius són el moll de l’os del periodisme, entès, i aquesta definició ha de resultar espantosament ingènua, com l’ofici d’explicar a tothom allò que passa.

12. Noves és el primer nom de la notícia; novetat, és el que, ingènuament una altra vegada, consideren els periodistes que tothom vol, començant per ells mateixos. La notícia, doncs, una informació curta d’un fet nou.

13. La crònica comporta un criteri personal, encara només sigui el de triar tal informació i no tal altra, o el de l’ordenació de notícies, o el de descobrir el fil que les relaciona. O el de crear-lo. sigui com sigui, el cronista explica allò que veu i allò que sent. El fet de ser obra signada per una persona obliga a aquesta persona a ser honesta ella mateixa.

14. El reportatge és un informe més que no una informació. Té l’origen en una informació prèvia a l’interès de la qual és encara vigent, sovint acrescut. N’investiga aquelles circumstàncies que un primer moment no s’han vist, o que s’han vist poc, o que no es deixaven veure amb presses.

15. L’avís informa del que és segur que passarà: no hi ha res més segur que el torns de guàrdia de les farmàcies, la cartellera dels espectacles o l’hora dels funerals. A l’avís no li cal massa imaginació per part del redactor.

16. L’entrevista. gènere aparentment mixt, ja que si el periodista ha de cercar el màxim d’informació que pugui extreure d’un personatge que és notícia; el personatge en canvi és lliure d’informar i se sent inclinat a opinar. I el lector vol peix.

17. HOME: si és possible, substituïu-lo per humanitat, persona i d’altres, quan es refereix a la raça humana en general o a un dels seus membres sense necessitat de precisar-ne el sexe. Si no, paciència. No dupliqueu el subjecte dient “l’home i la dona”, “els homes i les dones”.

18. MENYS: No tant. Menys, grinyola, de vegades amb raó. El contrari de més és, sovint, no tant. I de vegades, més poc.

19. PAÏSOS CATALANS: Nom discutit de la nostra nació, i potser discutible. A principis d’aquest segle els suecs, com els noruecs, es discutien entre ells sobre com escriure el nom del seu país.

20. POSSESSIU: enemic del català. Suprimeix-lo així que badi. La gent s’eixuga el cap amb el mocador, i si no és seu ja ho dirà.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)