Cèsar August Jordana i Mayans (Barcelona, 1893 – Buenos Aires, 1958), enginyer, va dedicar-se a la literatura catalana. Mestre de català i deixeble de Pompeu Fabra, va dirigir l’Ofina de Correcció de la Generalitat de Catalunya. L’any 1939, va marxar a l’exili, on va morir. Entre d’altres, va publicar Tres a la rereguarda (1940), El Rúsio i el Pelao (1950) i El món de Joan Ferrer (1971, pòstum). També va ser autor de llibres de gramàtica catalana, com  Formulari de documents en català (1931) o El català en vint lliçons (1934).

Les “normes” que recollim són extretes de les seves col·laboracions en premsa (encara pendents de recollir i publicar), sobretot a L’Opinió i Meridià. Amb un sentit de l’humor càustic i irreverent, Jordana era un crític temut i implacable -en la línia d’un Armand Obiols-, i un catalanista intransigent (“El catalanisme pot tenir els seus defectes, és clar, i als catalanistes escau de criticar-los. Però encara que només hagués fet desagradable als paladars catalans l’horrible gaspatxo del patriotisme hispano-castellà ja s’hauria justificat a bastança”).

1. Els escriptors que creguin possible el bilingüisme més val que escriguin només en castellà. Les lletres castellanes potser hi guanyaran; però el guany indubtable serà per a la nostra literatura.

2. El que no té excusa és el menyspreu que certs plomífers, picadors de tecles i correctors semblen tenir per la llengua que parlen.

3. És demostrada la impossibilitat de fer bona literatura alhora en dos idiomes. Vull dir “bona” literatura, és clar, no els gastaments, més o menys dissimulats per la pedanteria, que ens serveixen els amants i promotors del bilingüisme.

4. Els universalistes espanyols defensaran sempre l’ús general d’un sol idioma mentre aquest idioma sigui l’espanyol

5. L’artista escriptor que, per a la difusió de la seva obra, es refiï mes del vehicle lingüístic que de la vàlua d’aquesta, pot sortir de Catalunya i anar a escriure en un país de llengua més estesa. L’individu que vol adoptar una cultura exòtica sempre té el recurs d’expatriar-se. El poble, més interessant en aquest cas, ha de romandre.

6. La desaprensió esgarrifosa amb què certa gent es permet llibertats amb el nostre idioma.

7. “Noia pas”, per “No hi ha pas” pot ser pintoresc, però no per això deixa de demostrar que el que ho ha escrit té una amistat molt íntima amb la ignorància. Quant al “Ventas al major” ja només fa angúnia.

8. Un dia rajaré a fons a base de la inexcusable descurança lingüística de la majoria dels catalans.

9. Quan un plomífer castellanitzat us fa aquesta galdosa construcció de passiva: “Al despatx del conseller, s’aprovaren les bases pels delegats dels fabricants”. Si això no us sembla una monstruositat és que ja sou víctima del paperam exòtic.

10. Els catedràtics que es proposen d’explicar en català haurien d’ésser sotmesos a una prova filològica de seny natural.

11. “Bueno” té unes arrels de queixal i arrapades al fos mateix del subconscient català. Un mitjà d’expressió difícilment substituïble en la seva intensitat i en el seu laconisme.

12. Una vegada, a còpia d’experiències , n’heu superat la pena i l’angúnia, fins arribeu a considerar un esport això d’anar veient i classificant errades. I una mena de plaer cruel a descobrir errades en certs redactats oficials molt més subjectes al disbarat lingüístic del que sol creure el públic ingenu.

13. Si algú critica l’ensenyament en català, mireu si no ha fa simplement per mandra d’aprendre l’idioma dels infants que pretén ensenyar. En aquest cas, no val la pena que us esforceu a convèncer-lo.

14. La lluita per l’autenticitat ha de continuar. La laboriosa despresa del català del seu entortolligament amb l’altre idioma que encara l’influeix, envaeix i pertorba.

15. La nostra literatura corre el risc de les seves victòries.

16. El deure d’un escriptor és expressar-se amb tota la intensitat possible. Conèixer idiomes per a espavilament i enriquiment de l’esperit és una cosa. Posseir-ne un per a fer-ne carn de pensament ja és prou feina per a un home sol en una època dada. Voler doblar la performança és fer el ridícul o entrar als llimbs de la mediocritat. Aquest és el destí dels bilingüistes.

17. (Sobre els escriptors catalans que escriuen en diaris en castellà) “En els uns, l’ús freqüent del castellà afebleix la possessió de la llengua catalana; mentre que d’altres, irreductiblement catalans, surt una prosa castellana que fa una certa gràcia, però molta més angúnia”

18. Quan heu arribat a escriure “mal·lament”, estic gairebé segur que també escriviu “cel·lebrar”, “rel·ligió” “tol·lerar” i “ol·li”. El vostre mal és greu i no en sortireu amb rajolins de gramàtica, sinó amb el tractament de tot un curs. ¿ Per què no comenceu a provar, l’octubre vinent, un dels cursos populars de la Generalitat? Us asseguro que no us en penedireu.

19. Els escriptors més intel·ligents escriuen en un català que els lliga alhora al català escrit dels clàssics i al català parlat de la gent del carrer. Els escriptors enemics de la gramàtica solen escriure en una mena d’argot estrany, per trobar el desllorigador del qual heu de traduir literalment al castellà.

20. Volem que el català tingui a Catalunya tots els drets i tots els deures dels idiomes lliures.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)