El príncep dels poetes va ser també el Conseller Primer dels traductors catalans. Com diu Marcel Ortín, “Josep Carner (1884-1970) va trobar en la traducció, alhora, un modus vivendi (en alguns moments la seva principal font d’ingressos) i una ocasió per exercitar les seves capacitats d’escriptor i per contribuir a la creació d’una llengua literària que es trobava, al seu entendre, en procés de construcció.”

Shakespeare, Molière, Andersen, Mark Twain, La Fontaine Defoe, Lewis Carroll, Thackeray (inoblidable La rosa i l’anell!), Bacon, etc. Però, sobretot, Dickens. La traducció de les seves tres grans novel.les (Pickwick, David Copperfield i Les grans esperances de Pip) van consagrar-lo: “Dickens traduït per Carner és dues vegades Dickens”, es va afirmar de manera rotunda i inqüestionable. Un esforç colossal, tot plegat. I un cop a l’espatlla al seu amic Pompeu Fabra, que veia com la llengua s’estirava i creixia. I tanmateix, són vàlides, avui, les traduccions de Carner?

L’any 1944, a l’exili, el príncep publicava una sèrie d’aforismes en un article titulat “L’art de traduir”. Per si de cas, jo aconsellaria seguir-los.

1. Traduir una obra és la millor manera de llegir-la; és amar-hi i penar-hi, servir-la i dominar-la.

2. Traduir és, parellament, el millor aprenentatge en certes tasques oposades i complementàries: espaiar l’àmbit de l’expressió i delimitar-lo; aprendre, a la vista de noves necessitats, gosadia, i deixar-se guiar per aquesta mena de temor de Déu que és l’exigència de precisió; passar d’una identificació segura a unes opcions. Per on, demés d’ésser la millor manera de llegir, la traducció és el millor mètode per entrenar-se a ben escriure.

3. Tota literatura formal ha començat per traduccions; Homer mateix posà en grec per a l’Odissea les rondalles dels navegants fenicis.

4. De l’esclavatge i angúnies de l’equivalència, no se n’ha de poder veure cap rastre penós. No es tradueix per paraules destriades, sinó per frases senceres, això és, per cops d’ala intel·lectuals; i tota frase que no aconsegueixi pas artísticament un aire d’espontaneïtat, no és bona sinó per llençar.

5. Malfieu-vos dels diccionaris bilingües, que ignoren almenys un idioma. Si, per exemple, és de l’anglès que us poseu a traduir, serviu-vos per a tal llengua d’un sol i ample diccionari fet només que en ella. Ara, per a la vostra parla, totes les replegues de lèxic amb què comptareu, grans i petites, generals i especials, seran poques.

6. Els diccionaris de butxaca, no solament deformen la butxaca.

7. Si sou, per dir-ho així, escriptor nat, us esdevindrà, en començant de llegir en una llengua mig assolida, que us semblin d’estranya màgia expressions de les més corrents i afressades per la utilitat. Val més, aleshores, que escrigueu versos en la llengua pròpia i que encara no sigueu gosats de traduir.

8. No deixateu mai. Però serà agradós que, per tirat de la vostra llengua o geni personal, arribeu tanmateix a recollir una que altra frase expandida en una curtesa més compacta, i com si diguéssim imperiosa.

9. Traduireu com cal amb esment dòcil i ploma lliure.

10. Hi ha alguns desdonats, generalment inútils, que per fer una darrera prova es posen a traduir. I res no canvia. Segueixen essent generalment inútils.

11. L’única manera de traduir un text informe és disfressar-lo de ben compost. Així ha estat fet en algunes traduccions de llibres alemanys i hispànics.

12. Pin i Soler, Morera i Galícia i Joan Maragall ornaren els seus últims anys amb llurs traduccions respectives dels renaixents, de Shakespeare i dels Himnes anomenats homèrics. Hi ha un encís particular en el tracte digne, cortès, que els arribats a aigües serenes mantenen amb obres patinades per l’admiració dels segles. Hom diria que es proposen de lliurar-se a un urbà tuteig amb unes ombres inoblidables.

13. És un error d’abandonar a la sola iniciativa privada l’edició de traduccions. En tot Estat d’ordenada cultura caldria que les seves autoritats rectores, com ja volia Talleyrand en una iniciativa que no prosperà, disposessin d’un sistema raonablement complet i tècnicament segur de traduccions d’obres essencials de parles alienes. Això s’aplicaria, amb doble raó, als pobles amb quadres de cultura incomplets.

14.Una vegada un ximple va posar-se a traduir. Aleshores, el celeste Arquer, per un segon, li aclarí les potències. I sentí el ximple que li rodava el cap. Havia de fer que traspués quelcom que no podia atènyer, i això en un material que no sabia plegar.

15. Si el traductor gaudeix de personalitat, la traducció a ell encomanada en serà poc o molt influïda. I si no té personalitat, la seva traducció no passarà d’un gastament.

16. Un escriptor deliberadament intraduïble –això passa algun cop en les literatures de caient raconer– es pren, talment, una pena innecessària perquè el deixin estar.

17. En un període que sembla haver-se caracteritzat per l’abundor, a França, de traduccions ineptes i desaprensives, Montesquieu adreça als traductors un o dos epigrames. Escriptor de raça, Montesquieu; però tota la força i distinció del seu estil li vénen d’haver-se pres la pena de traduir del llatí.

18. Fou Dryden, em penso, qui exigí certa qualitat de geni al traductor: la seva idea era que es produís una quasi paritat de poder en ambdues llengües. Així, sens dubtes, una obra cabdal seria també clàssica en la literatura que li hagués ofert nova estada condigna. I certament aquest ha estat de vegades el cas; com n’és per exemple, goso dir, la versió catalana del Gènesi per F. Clascar.

19. Apreneu llengües. Això té dos grans avantatges. L’un és que podreu traduir i l’altre que, en essent conversants en llengües alienes, deixareu córrer de llegir traduccions.

20. Perquè el català esdevingui abundós, complex, elàstic, elegant, és necessari que els mestres de totes les èpoques i tots els països siguin honorats amb versions a la nostra llengua i, agraïts, la dotin de totes les qualitats d’expressió i diferenciació que li calen. Perquè la literatura catalana es faci completa, essencial, il·lustre, cal que el nostre esperit s’enriqueixi amb totes les creacions fonamentals. Com podria ésser sumptuós un palau, sense els hostes!

Les 19 primers normes provenen de: “De l’ art de traduir”, “Lletres”, juliol de 1944, ps. 4-6. Reeditat dins Josep Carner: El reialme de la poesia. A cura de Núria Nardi i Iolanda Pelegrí. Barcelona: Edicions 62, 1986. La darrere, és extreta de “De Shakespeare en llengua catalana”, “La Veu de Catalunya”, 14-VIII-1907. Reeditat també dins Josep Carner: El reialme de la poesia.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)