“La glòria i el mèrit en alguns homes s’escau en allò que escriuen; i en altres, en què no escriguin pas”. Amb aquesta cita, Plana tancava una sèrie d’articles que va publicar a la Revista Nova els anys de l’inici de la I Guerra Mundial, amb el títol deliciós de Petit assaig d’estratègia i de tàctica contra la mala literatura.

Alexandre Plana i Santaló (Lleida, 1889 – Banyuls de la Marenda,1940) fou un advocat, crític, poeta i narrador. Essència de noucentisme que va acabar passant a la història més com “l’amic de” que per la seva pròpia obra. Efectivament, ell va ser l’amic de Sagarra i el mentor de Pla, el perfecte tertulià civilitzat i emmidonat de l’Ateneu, un liberal radical, torturat per la seva homosexualitat, a qui el món exquisit, culte i sensible al qual impossiblement aspirava se li esfondra el 1936 i mor a l’exili, tot just encetada la llarga nit del franquisme (a Can Segarra, amb el petit Joan als braços).

A banda de les seves poesies (i antologies), és autor de l’estimable El mirall imaginari, recull de proses poètiques, i de la novel·la breu A l’ombra de Santa Maria. Però el gruix de la seva producció es troba als diaris i revistes El Poble Català, La Vanguardia, La Publicitat, o La Revista i Mirador. Les seves crítiques de literatura, art i música són amarades de l’esperit de l’època: bon gust, cosmopolitisme i el punt d’ironia carneriana necessari per a perfumar els escrits. En són una mostra excel·lent aquestes “Normes”:

1. La literatura pateix de dos mals: el de la manca de disciplina col·lectiva i el d’haver esdevingut un hort on entra tothom que li ve de gust. La necessitat d’unes ordenances literàries i d’una policia que les faci complir creix cada dia que passa. A la literatura li cal un codi civil i un codi penal.

2. La mala literatura tendeix a reduir la circulació de la bona literatura: el que és dolent costa menys que el que és bo.

3. Els quatre puntals per a un sistema d’estratègia i tàctica contra la mala literatura són:

—D’allà on no n’hi ha, no en raja (un home no s’ha de veure en l’obligació d’escriure perquè tingui ulls, païdor i cervell).

—El treball s’ha de treure d’una banda o altra (per a escriure s’ha de tenir talent, sensibilitat i una mica de divina gràcia de la creació).

—La suma del treball és sempre la mateixa al món (sempre hem patit que una bona part del treball s’hagi esmerçat debades en literatura mediocre, en colors grisos, en línies toves, en discretes harmonies i en pensaments que no fan pensar ni deixen pensar).

—De gota en gota s’eixuga la bota (malgastem la mica d’or que hem pogut descobrir per fer-ne petites proses, petites poesies, petites melodies i petites pensades, les quals ni fan bullir l’olla ni aixequen en el nostre esperit el noble fum de l’entusiasme).

4. La substància literària creix en proporció geomètrica, mentre que la població llegidora només creix en proporció aritmètica. I així com és possible fixar un programa de llibres que s’han de llegir un dia o un altre de la nostra vida, no hi ha manera de fixar el programa dels llibres de la lectura dels quals hem de preservar als nostres semblants.

5. Si la producció literària no és una necessitat fisiològica, l’abstenció és un deure. I contra els qui no saben abstenir-se’n, qualsevol mida de coerció i de coacció està justificadíssima, des del moment que des de la tolerància ens poden venir mals gravíssims. No n’hi ha prou amb no fer créixer la suma total de lletgesa que hi ha a la terra, cal treballar per a destruir-ne una mica.

6. L’art d’escriure no fou imaginat perquè el món esdevingués una massa sòlida de suc de cervell en mala hora espremut.

7. Els qui són al costat de la bellesa són menys dels qui són més a la vora de la lletgesa. La inferioritat numèrica ha de compensar-se per una major energia en l’atac, en el moment de la lluita, en un més gran coratge.

8. Cal que ens atansem al nostre enemic, el culpable de la lletgesa que empobreix la literatura, que aprenguem a saber-ne els costums, la manera de moure’s, d’enraonar, de mal pensar i de mal fer. No ens ha de fer temor el terrible contagi: després de sentir un drama dolent, en arribar a casa llegirem un acte de Molière; després de veure una exposició col·lectiva de les nostres patums i patumetes, ens purificarem en la fresca memòria d’un Fra Angelico o d’un Renoir; després d’examinar uns sonets corrosius, reprendrem Ronsard.

9. Malfieu-vos en el teatre de tota cosa que no sigui natural, que desplaci les línies harmonioses de la vida.

10. Els mals autors, per a assolir l’èxit i fer creure a l’espectador que és bo el que veu i sent, es valen de molts diversos artificis que, resumits, són:

—Fer veure que l’obra és literària.

—Fer veure que l’obra no té pretensions literàries.

—Fer veure que l’obra va més enllà de la literatura, i que té un contingut social o, més àmpliament, ideologia.

11. Cal distingir els autors de bona fe dels de mala fe. Els primers són els que fan més mal i, encara que dignes de tota la nostra pietat, el bé públic exigeix l’acció ofensiva i defensiva contra les seves obres.

12. L’autor càndid d’una obra de tendències socials distreu la primera mitja hora, però si ha pretès fer literatura, fereix com un verí des del primer moment.

13. El mal autor jove no acostuma a tenir cap mena d’estil. Escriu obeint només les fórmules del seu gust. I el seu gust és dolent.

14. Els tres verbs que sembla que solen dir més coses diferents per al mal autor jove són: viure, ésser i sentir.

15. L’art i la bellesa, per a un mal autor jove, són com un jardí zoològic: dels romàntics en té la noció vaga de què són bèsties feres i creu que els clàssics són com aus de plomatge esplèndid. Shakespeare és el lleó que bramula llargament i no gosa atansar-s’hi. El que li pren el cor són els conillets i les oques.

16. El mal autor acostuma a fer barreja de paraules i imatges en el seu cervell, i d’això en diu: “reflexionar”. I com pensa sempre el mateix, el mal autor creu que és un home de conviccions, inamovible.

17. Dels mals autors, n’hi ha que fracassen i n’hi ha que plauen a algú. Els mals autors que fracassen és perquè, a més de no tenir estil, no tenen entre les seves limitades idees les idees generals del públic.

18. Hi ha mals autors ben coneguts i àdhuc ben celebrats, cosa que no és per a estranyar a ningú, com el que faci fred a començament de l’estiu. Més importància tenen els autors coneguts que són dolents perquè formen una massa espessa i llisquívola com la pega que fa malbé tot el que toca.

19. Tanmateix, els mals autors poc coneguts són majoria en totes les terres. Com que són poc coneguts, s’ignoren mútuament. Això és la nostra sort.

20. La glòria i el mèrit en alguns homes s’escau en allò que escriuen; i en altres, en què no escriguin pas.

 (Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)