“L’única obra eficaç és la del Club, o sigui, donar sistemàticament bones novel·les, llegívoles, intel·ligents, que enlairin el to general de la nostra literatura, que li donin sobretot un aire «normal» de literatura de debò, o sigui per ser llegida, lluny, ben lluny d’aquestes col·leccions de genis incompresos que solen ser les col·leccions catalanes.” Aquest fragment d’una carta de Joan Sales a Xavier Benguerel, de 1960, forma part del llibre que Marta Pasqual (Joan Sales. La ploma contra el silenci, Acontravent,) va dedicar no a l’autor d’Incerta Glòria, sinó al Joan Sales “reescriptor”, és a dir, l’editor, traductor i adaptador de literatura infantil. El “llevador” que ajuda a parir, que intervé activament en el procés de creació d’una obra, segons Pasqual.

A Ariel (1949-1954), col·laborant amb Ferran Soldevila i, sobretot, des d’Aymà i Club Editor, a partir del 1955 i 1959, respectivament. Amb les monstruoses dificultats de qualsevol editor en llengua catalana durant el franquisme, Sales publica algunes de les novel·les cabdals de la literatura catalana: La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda, Bearn, de Llorenç Vilallonga; El mar, de Blai Bonet o la seva pròpia Incerta glòria.

Sortint del floralisme i tenint clar que “El CLUB no és un negoci; és una manera —una de possible— de combatre per Catalunya; plegar-lo seria una covardia. I jo puc ser un cul d’olla, però un covard no ho sóc”. Sales té sempre l’obsessió de la normalitat (llengua normal, públic normal, país normal) i un principi infal·lible: “L’únic que pot salvar una literatura és que hi apareguin obres interessants”.

Personatge homèric, discutit i atacat, admirat i incomprès, a les cartes entre Joan Sales i Mercè Rodoreda es poden trobar aquestes vint normes per a editar les millors novel·les:

1. El país mereix que el servim bé, donant-li bons llibres i no llaunes sense suc ni bruc i males imitacions provincianes de Robbe-Grillet. Un llibre és per a ser llegit de gust: vet aquí un primer principi.

2. Una col·lecció sense un criteri rigorós de tria està perduda per endavant (Qui emprèn una obra com el CLUB, ha d’acceptar per endavant que els rebutjats li tindran tírria. Però és a canvi d’aquesta tírria d’uns quants autors —desgraciadament la majoria— que hem de guanyar la confiança dels lectors. La cosa no té escapatòria).

3. L’única manera de combatre la literatura MEDIOCRE, l´única manera eficaç, és fer-ne aparèixer de bona i que el mateix públic, a la llarga, acabi distingint.

4. Els fills de mala mare són els editors catalans en castellà, ja que són ells els qui per naturalesa haurien de fer de “ressonador” dels llibres catalans interessants llançant-los en edició castellana al mercat espanyol i americà. El desllorigador seria precisament aquest: escriure la versió original catalana, editar-la en català i després en traducció castellana. Però els nostres compatriotes que editen en castellà sembla que hagin jurat no publicar mai res traduït del català.

5. Cal pensar-se-les totes si un vol vendre llibres catalans (per exemple, Sales parla de sobrecoberta cinematogràfica, gasetilles als diaris, etc.).

6. El temps és el nostre aliat. Llàstima que trigui tant a dir-hi la seva.

7. Més val que el llibre es vengui per la seva sola força i no per la publicitat. És el millor que li pot passar: que siguin els mateixos lectors que en vagin fent la propaganda.

8. El públic, que és eminentment papanates, fa molt més cas d’un llibre “si fins n’han fet una pel·lícula de cine”. Al públic li agraden els melodrames a condició que tinguin un happy end.

9. Un editor s’ha de guiar per damunt de tot per l’INTERÈS de les obres que tria i pel convenciment que un bon llibre —sobretot tractant-se de novel·la— ha de ser per damunt de tot LLEGIBLE, ha d’agradar a un públic obert (que no és el mateix que el maleït “gran públic”, que dit sigui de passada no llegeix en català)… que no caiguin dels dits sinó que, al contrari, apassionin el lector.

10. Com més drets d’autor pago més content estic, perquè vol dir que més venc, i que tant de bo hagués de pagar milions de pessetes per drets d’autor cada anys, que seria quan realment això de la literatura catalana començaria a tenir sentit i a pesar en el món.

11. L’editor proposa i l’autor disposa.

12. Quan el públic respon, no hi ha ofici més bonic que aquest d’editar llibres.

13. Si jo hagués volgut tranquil·litat i bons aliments, no m’hauria llançat de cap manera a editar llibres catalans. Al capdavall vam fundar el CLUB, no pas guanyar-hi diners, sinó per vendre molts llibres catalans.

14. Sort que al marge de tota aquesta xerinola de premis, certàmens i jocs florals hi ha un públic català intel·ligent i independent, que sap jutjar molt bé per si mateix. És ell i únicament ell que fa que hi hagi una veritable literatura catalana; sense ell, tot plegat seria poca cosa més que un felibritge. Per no dir una pura carallada.

15. El públic no se n’adona (i potser és millor) però el cert és que per fer d’editor català s’ha de tenir, entre unes coses i altres, una paciència i una bona fe de l’altre món. Quan no són garrotades de diners, són garrotades de funcionaris. Aquí caic i allà m’aixeco. No és estrany que els editors catalans —vull dir, els que editem exclusivament en català, per principi— no passem de mitja dotzena. L’estrany és que hi hagi encara mitja dotzena de tipus prou tocats del bolet per fer d’editors catalans.

16. Fent llibres, fins si els fem bé i tenen èxit, no fem res; el que hauríem de fer és canons, metralladores, bombes atòmiques i tancs (ja ho deia aquell cartell: “Feu tancs, tancs, tancs”).

17. Una col·lecció catalana només se sosté, com els fets han demostrat tantes vegades, quan hi ha algú que ho fa per principi, per “ceba”, sense esperar-ne cap satisfacció fora de la del patriotisme. Quan ho emprèn algú que només es mou per esperit de negoci, la cosa no dura més enllà d’un parell d’anys —si els dura.

18. Els llibres es venen si agraden, tant si se’n fa “presentació”, com no; aquesta és la pura veritat. Si el llibre no agrada, tot és inútil.

19. Els pirates (Sales es refereix a Lara, “pirata i vàndal”) són magnífics com a protagonistes de novel·les, però com a editors de novel·les no deixen d’oferir certs inconvenients.

20. El més greu dels handicaps amb què es troba l’editor en català: la incapacitat de la immensa majoria dels catalans per llegir en la seva llengua.

“Jo no us burxaré mai a escriure quan el motiu de no fer-ho sigui la mandra, sagrada sempre als meus ulls; però sí quan sigui la por a la mossegada verinosa dels mediocres”, etziba Sales a Rodoreda. La curadora del magnífic epistolari entre ambdós, Montserrat Casals, escriu, al final de la recopilació de cartes, sobre la mort de Sales: “La reacció dels qui l’havien conegut va ser, en general i parlant sense embuts, rabiosa. Li van retreure l’exercici del seu ofici d’editor, d’editor en sentit literari —anglosaxó si ho preferiu— de la paraula, és a dir, intervencionista, crític i uns quants sinònims més de to pejoratiu, fins manipulador i censor.” I acaba: “Ni Mercè Rodoreda era una ingènua ni Joan Sales un inquisidor. I tos dos, a la seva manera però junts, han fet de la literatura catalana una literatura més gran. Sales, que tenia el sentit de la fórmula, deia: “L’esperança ens ha de sostenir fins al final, fins quan hàgim perdut totes les il·lusions. potser fins que no està despullada d’il·lusions no és veritable esperança”.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)