Fa uns dies, en una com­pa­rei­xença al Par­la­ment, el pre­si­dent del Tri­bu­nal Supe­rior de Justícia de Cata­lu­nya dei­xava anar que “si el catalán fuera un requi­sito para los jue­ces, nos lle­varía a un desi­erto judi­cial”.

El que real­ment volia dir-nos el pre­si­dent del TSJC, Sr. Jesús Bar­ri­en­tos, és que tant se li'n dóna la llen­gua en què par­len els ciu­ta­dans del país del qual el seu Tri­bu­nal és el Supe­rior. La llen­gua de la tribu queda reser­vada per als actes tri­bals però no per a admi­nis­trar justícia.

I quan una cosa és pres­cin­di­ble, se n'acaba pres­cin­dint. El mise­ra­ble 8% de sentències dic­ta­des en català suposa, de fet, la pràctica des­a­pa­rició de la llen­gua cata­lana d'un espai tan sen­si­ble i tan impor­tant com és la justícia.

L'Esta­tut al qual el Sr. Alfonso Guerra, PP i PSOE –encara no hi havia Ciu­ta­dans– va pas­sar el ribot impe­rial sí que pre­veia que el català fos un requi­sit per a jut­ges i per­so­nal de justícia. Va ser eli­mi­nat sense cap mena de pro­blema, man­te­nint els cata­lans en una justícia de con­dició estric­ta­ment colo­nial i pri­vant-los de poder ser ate­sos i com­pre­sos en la seva llen­gua.

Ja ales­ho­res, el que era pre­si­dent del Tri­bu­nal Suprem, Fran­cisco José Her­nando, va mos­trar-se con­trari al fet que els jut­ges a Cata­lu­nya tin­gues­sin l'obli­gació d'enten­dre el català, tot afe­gint un comen­tari memo­ra­ble de gran valor per enten­dre per on ens movem: “Si tra­ba­jara allí lo apren­dería como un enri­que­ci­mi­ento per­so­nal, como cuando voy a Anda­lucía me gus­taría bai­lar sevi­lla­nas.” 

La llen­gua reduïda a allò acces­sori, al folk­lore pro­vincià, una nosa pres­cin­di­ble, un des­torb resi­dual. En parau­les adreçades als indígenes, “un enri­que­ci­mi­ento per­so­nal”, però no un deure per a un ser­vei públic nor­mal als ciu­ta­dans. És així com es con­demna avui la llen­gua cata­lana al desert en molts àmbits de la vida social. I en el desert no és pos­si­ble la super­vivència.

Allà on les estruc­tu­res fran­quis­tes s'han mos­trat més impe­ne­tra­bles –més encara–, allà és on el català, invàlid, fràgil, sub­al­tern, sense la força de l'ofi­ci­a­li­tat total, viu com­ple­ta­ment a la intempèrie. Ja no es parla el català a l'admi­nis­tració de justícia. S'ha extin­git com els dino­sau­res. Però algú ha sen­tit mai un mot en la nos­tra llen­gua a les dependències de l'exèrcit a casa nos­tra? I a les de la Poli­cia? Va extin­gir-se també fa temps. Des de fa tres-cents anys, ni més ni menys. Són espais de vida ciu­ta­dana en els quals el català no exis­teix. I el que és pit­jor, ni hi és, ni se l'espera. La des­nor­ma­lit­zació ho ha arra­sat tot.

Però les emergències pel català no que­den aquí. Les dunes avan­cen, impla­ca­bles, cada cop més altes. Es parla i s'uti­litza la llen­gua cata­lana a les empre­ses, als con­sells d'admi­nis­tració de les grans empre­ses? Amb poc més d'un 15% de share per a les tele­vi­si­ons en català –en una lluita mons­tru­o­sa­ment desi­gual– hi ha cap pos­si­bi­li­tat de sor­tir del parc juràssic? Algú ha tro­bat un vide­o­joc en català? Ni pre­gunto pel cinema. Malau­ra­da­ment, podríem seguir i seguir. El català és una llen­gua muti­lada, a cla­pes, cadavèrica, que sobre­viu en uns pocs oasis sota mitja dot­zena de pal­me­res.

“Aquí hi ha, doncs, fona­men­tal­ment, una qüestió de dig­ni­tat.(...) Cal que diguem a la cara a qui cor­res­pon­gui que no podem tole­rar ni un minut més el sar­casme, la men­tida, la humi­li­ació, l'afe­bli­ment del nos­tre poble. No podem espe­rar més. Plan­tem cara.” Joan Solà.

Neces­si­tem aigua o ens con­su­mi­rem vius en el desert. Ara ja sabem que no té sen­tit par­lar del futur del català si no par­lem del futur en lli­ber­tat de la nació. Una llen­gua ha de ser lliure com el seu país o no serà. Estic fart, exhaust, d'haver de mani­fes­tar-me, dol­dre'm i rei­vin­di­car coses òbvies per mi, pel meu oxi­gen vital, per la llen­gua i la lli­ber­tat. Només amb la inde­pendència atu­ra­rem la deser­tit­zació del català. No podem espe­rar més. 

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)