En una entre­vista que Anna Ball­bona va fer-li, Lluís Solà li con­fes­sava que el seu lli­bre Lli­ber­tat i sen­tit. Refle­xi­ons sobre la con­dició humana (1999-2016) era fruit d’ano­ta­ci­ons escri­tes en un qua­dern, fetes quan ell sor­tia a pas­se­jar: “En un moment deter­mi­nat apa­rei­xen unes sen­sa­ci­ons que si arri­ben a atreure’t amb prou con­tundència les has d’empa­rau­lar. Hi ha uns pen­sa­ments que m’han pre­o­cu­pat tota la vida, com el de la lli­ber­tat, la paraula, què és això de viure, què som nosal­tres, què és això que veus, què sig­ni­fica... Aquests pen­sa­ments van apa­rei­xent i rea­pa­rei­xent al llarg del lli­bre i del temps.” I és així que Solà crea una obra feta des del silenci, que parla sense estridències, sense grans gests inútils, però que acon­se­gueix donar a la paraula i a la idea de lli­ber­tat la tex­tura final que només un refi­nat artesà és capaç d’acon­se­guir.

Feia molt temps que una lec­tura no em tras­bal­sava tan pro­fun­da­ment com aquest lli­bre. Res no pot tor­nar a ser igual, un cop lle­git, perquè mai més no pots pen­sar en la lli­ber­tat sense tenir-lo pre­sent. Solà hi crea una obra de pen­sa­ment uni­ver­sal, arre­lada a un país i a una història, mili­tant d’una cul­tura i una llen­gua. I per això, cal un espai i un temps. Sobre­tot, cal sole­dat. Així s’arriba a for­mar part d’un lloc. Així es con­tri­bu­eix a un espai. Així es fon un espe­rit amb un país.

Solà, a poc a poc, s’endinsa en la reflexió. Len­ta­ment, des­brossa la lli­ber­tat de tot el que n’és acces­sori. Hi busca la sim­pli­ci­tat, la forma més primària d’expli­car-nos-ho, perquè només el més sen­zill és capaç de ser entès amb clare­dat. “Si no hi ha lli­ber­tat no hi ha res­pon­sa­bi­li­tat”; “Som lliu­res d’aban­do­nar-la, d’obli­dar-la, però la lli­ber­tat no deixa mai de recla­mar els seus drets des de l’estança fonda de nosal­tres matei­xos”; “Sem­pre, en algun moment o altre, en prac­ti­car l’exer­cici de la lli­ber­tat, toparàs amb un obs­ta­cle impor­tant. Si no hi ha topada, és que no vas pel camí de l’alli­be­ra­ment”; “Si mai enlloc ha sor­git un pen­sa­ment real sobre la lli­ber­tat, no és pas dels domi­na­dors que ha sor­git”; “No volen accep­tar que exis­tim. Con­si­de­ren la nos­tra existència un ultratge. Si ells són, nosal­tres no podem ser”; “Tota abdi­cació de la lli­ber­tat és un anor­re­a­ment”; “El colo­nit­za­dor vol colo­nit­zar l’ésser de l’home, l’home de l’home. No el cos, sinó la con­dició humana. El cos només el neces­sita per fer-lo ser­vir”; “Un poble al qual han lle­vat la lli­ber­tat, un poble ocu­pat, es torna com els malalts d’asma. Res­pira sem­pre amb difi­cul­tat, té sem­pre una sen­sació de fei­xu­guesa, i, al cap­da­vall, vol creure que aquesta és la manera habi­tual de viure”; “No sabem què és el mal. Però la usur­pació de la lli­ber­tat és una dimensió deci­siva de la geo­me­tria del mal”; “La neu­tra­li­tat, en un sis­tema de violències, és sem­pre una immo­ra­li­tat, una abdi­cació”; “El silenci sobre el que és injust o inhumà no és senyal de lli­ber­tat. És la mani­fes­tació de la clau­di­cació”; etc.

Solà crea una atmos­fera, on la lli­ber­tat, a través de la paraula, t’envolta, com l’aire que res­pi­res. Aquesta és la seva res­posta a la cons­tant lluita de l’home i dels pobles per una iden­ti­tat. I així és com la lli­ber­tat, en la seva nuesa, resis­teix i viu. Un assaig com aquest, que honora un país i una cul­tura, gira també sobre molts altres temes: la llen­gua, la poe­sia, el temps. En defi­ni­tiva, la con­dició humana.

Hi ha un paràgraf ino­bli­da­ble, deci­siu, per enten­dre l’autor i, sos­pito, per enten­dre qui som els cata­lans. Una de les poques entra­des auto­bi­ogràfiques que es per­met l’autor: “No hi havia gramàtiques cata­la­nes. Esta­ven pro­hi­bi­des. Si n’hi hagués hagut tam­poc no n’hau­ria pogut com­prar cap. No tenia diners. Vaig anar a la bibli­o­teca pública i em van dei­xar d’ama­gat una gramàtica de Pom­peu Fabra. La vaig copiar tota a mà, en una lli­breta, lle­tra a lle­tra. Així vaig apren­dre la llen­gua que ja sabia. La llen­gua que par­lava a casa, amb els amics, amb la gent, arreu. La llen­gua de tot­hom. La llen­gua exter­mi­nada.” I és que la lliçó prin­ci­pal del lli­bre és la neces­si­tat vital de gua­nyar-nos llen­gua i lli­ber­tat. Ésser lliu­res. És a dir, ésser.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)