«Quan veiem la nostra llengua, el seu ús social per terra, i ens esgarrifem de la seva desaparició al cinema, els videojocs o a la justícia i ens posaríem a plorar per com n’és de maltractada per polítics i tertulians»

Quan l’any 1911 Prat de la Riba es decideix, finalment, per l’ampliació de l’Institut d’Estudis Catalans, aprova la creació d’una nova secció, la d’Estudis Filològics i d´Expansió de la llengua catalana. No té dubtes sobre els qui han de compondre-la: mossèn Alcover (president), Pompeu Fabra (tresorer), Joan Maragall, Àngel Guimerà, Lluís Segalà (vicepresident) i Josep Carner (secretari). I com arxiver-bibliotecari, el seu confessor, l’home que Bofill i Mates va definir com “el primer i durant molt de temps l’únic capellà castrense de la bèl·lica host nacionalista” i que Nicolau d’Olwer va afegir que fou un autèntic “soldat de la causa catalana”: mossèn Frederic Clascar.

Havia nascut a Santa Coloma de Farners el 1873 i als 4 anys ja marxava de la ciutat. Amic de Maragall, de Torras i Bages, de Ruyra, de Carner i de Pompeu Fabra. La seva humilitat i bonhomia, barrejada amb una figura grossa i ampla d’espatlles, tota ella enfundada en una sotana, que en feien una grandiosa figura negra, com d’un corb gegantí, no deixava indiferent a ningú. Amb un gran sentit de l’humor i una conversa fascinant, esquitxada de llatinismes. Una personalitat irresistible. Josep Maria de Sagarra, que el va admirar incondicionalment, es refereix en les seves Memòries a Clascar com “client dels aldarulls populars i de les estossinades públiques” que es donaven a la Rambla en aquella època de vagues i manifestacions, i el recordava, la figura tota negra, immensa, compacta, enmig de la baralla i com “impassible, però sense deixar la violència, anava clavant estocades a tort i a dret”.

Durant vuit anys, des de 1911 fins la seva mort, serà a l’ombra de Fabra. La seva tasca a la secció Filològica de l´IEC, quan ens jugàvem el futur de la llengua, no ha estat encara valorada com cal: amb Josep Carner, seran els únics decidits partidaris del mestre i no dubtarà a donar-li el seu suport incondicional. Rubió i Lluch va arribar a definir els tres homes, Fabra, Clascar i Carner com “els tres pontífexs de les Normes”. Tenia com a lema “Tot el que fem és pel català” i tota la seva vida la seva obra va tenir un únic objectiu: la defensa de la llengua, retornar-li la normalitat, la bellesa, la plenitud que havia perdut després dels segles de decadència. Farà el que calgui per això. I així Clascar un dia va començar la traducció de les Sagrades Escriptures. Com va dir Carles Cardó, “Si viu deu anys més, ell sol feia tota la Bíblia”, perquè no només va traduir el Gènesi i l´Èxode, sinó que va deixar quasi enllestits els altres tres llibres del Pentateuc (Levític, Nombres, Deuteronomi), els Jutges, l’Eclesiastès, el Càntic del Càntics, els Salms i l’Evangeli de Sant Mateu. Un tasca colossal, que avui encara es llegeix amb un astorament absolut per la riquesa i pels matisos que va ser capaç de donar-li, per la seva força literària i l’altíssima qualitat emprada.

"Ad maiorem Dei gloriam i per la glòria del català!". Aquest sembla haver estat el lema de Clascar. I avui, aquest lema, ens interpel·la a tots més que mai. Quan veiem la nostra llengua, el seu ús social per terra, i ens esgarrifem de la seva desaparició al cinema, els videojocs  o a la justícia i ens posaríem a plorar per com n’és de maltractada per polítics i tertulians; quan ens preguntem si la llengua i la cultura d’un país no és la seva raó d’ésser,  que si tot el que fem no és per la llengua  i la cultura per què  ho fem, per què ens serveix?, aleshores, sí, és quan penses que tant de bo tinguéssim només una mitja dotzena de Clascars, amb les seves sotanes negres i els paraigües agafats pel mànec, obrint-se pas, impassibles enmig de tantes renúncies, repartint mastegots i estocades amunt i avall, avançant, compactes, immensos, lluitant pel català.

(Si voleu veure l’article publicat cliqueu aquí)