El Röstigraben, o frontera del rösti, és el nom que donen els suïssos a la invisible però tangible frontera cultural i lingüística que separa la regió francòfona de l'alemanya, seguint el traçat que marquen les aigües del Saane/Sarine en mig del cantó de Friburg. El rösti, un menjar de patates rostides, és el plat nacional de la Suïssa de parla alemanya i originari de Berna.

Per entendre'ns, el nostre pa amb tomàquet. O el seu cocido. Les quatre llengües nacionals suïsses (alemany, francès, italià i romanx) han bastit la pax linguae basant-se en un senzillíssim principi de territorialitat i en un estatus d'igualtat per a les llengües nacionals. A cada costat del röstigraben (i al país dels Grisons i al Ticino), una llengua és oficial (amb unes excepcions que no vénen al cas). L'aplicació rígida del principi de territori ha evitat el desplaçament de fronteres lingüístiques i, evidentment, ha comportat una política d'assimilació per tots els migrants interns.

Un suís de parla alemanya que s’estableix a la Suïssa francesa ha d'acceptar ipso facto l'ús del francès i l'educació dels seus fills en aquesta llengua. I a l'inrevés. D'altra banda, pur sentit comú, i que qualsevol català faria, si anés a viure al País Basc, Galícia o La Rioja. l millor exemple d'aquest federalisme lingüístic és fer el trajecte Ginebra-Zuric en tren: les indicacions dels altaveus són en francès fins a Friburg i llavors segueixen en alemany.

Així precisament es garanteix el multilingüisme; així la llengua, totes les llengües del país, són percebudes com un enriquiment i un senyal d'identitat; així només es pot entendre com el romanx, amb menys de 50.000 parlants, gaudeixi de tota la protecció de l'Estat federal.

Pau lingüística a canvi de pluralitat. Ni reivindicacions, ni queixes, ni lamentacions, ni agressions a canvi d'estabilitat de fronteres lingüístiques. Pràctic i senzill. Sense enganys per ningú. Per què no podem tenir el mateix que els suïssos? A mi no em sembla un mal tracte.

Però per tenir hem de ser, hem de voler ser, abans. El problema de fons a Catalunya no és si Madrid això o allò; si les competències plenes, mig plenes o buides. El problema és saber si encara som un país diferent d'Espanya o si ja ens han esborrat. Si la nostra nació és allà on quan jo dic "bon dia" em contesten "bon dia" o si quan demano un entrepà m'hi posen alguna cosa més que un trosset de mortadel·la pelat.