Tantes discussions sobre el traçat del full de ruta de la independència, tants articles cremats buscant llum per a la transversalitat que se’ns escapa de les mans, tantes crides caigudes al buit sobre l´anhelada unitat, i vés per on que els Honorables senyors Bassols i Barrera han deixat el tema llest per a sentència.

Avantatges de ser una nació empantanegada i a mig fer. Així com als Casals d’avis de Dinamarca i Estònia els seus vells es dediquen a fer la partideta de cartes de després de dinar i a tapar-se amb una manteta a la vora del foc, aquí en canvi organitzen associacions independentistes o continuen la seva lluita de tota una vida en la defensa d’uns ideals.

Fa dues setmanes, el Conseller Bassols senzillament enterrava el fantasma de la por que ha rossegat el catalanisme durant tants anys. La naturalitat i la senzillesa amb la que ell i els Srs. Cahner, Ros Hombravella i l’amiga Patrícia Gabancho defensaven la independència, per justícia i per necessitat col·lectiva, era el gest d’audàcia que calia per donar per liquidat tants anys de tàctica estèril, de parlar amb mitges paraules, d’insinuacions tèbies. En una sala plena de gom a gom d´un públic de votants pujolistes des de 1980, el catalanisme de tota la vida donava el pas endavant que molts veníem somniant que fes. Acabat l’acte, la preguntava que flotava a l´Ateneu, entre els retrats de Pompeu Fabra i en Quim Borralleras que s’ho miraven expectants, era tan òbvia com la de si es podia continuar essent només catalanista després d’un exemple com aquell. Ni les tortugues del Jardí Romàntic no en tenen cap dubte. Tampoc elles ja no s’acontenten amb una fulla d’enciam, el volen sencer.

Uns dies després, el President Barrera, que havia assistit a la festa catalanista de l´Ateneu a primera fila, a propòsit de l’article del doctor Carretero, li donava el seu suport amb les paraules següents: “cal passar a l’acció. Macià ens ha de servir sempre d’exemple”. Un gest que alguns han desdenyat: “coses d’en Barrera, ja se sap”. Coses d’en Barrera? Del polític que és una de les màximes autoritats morals del país per una trajectòria impecable? Del jove activista que ja a l’exili de Perpinyà va començar la lluita? Del diputat que va votar No a la Constitució que ens ficava a la gàbia? D´un dels catalans impossibles que sempre ha estat on ha pensat que calia ser simplement per una qüestió de consciència i d’ètica política?

Bassols-Barrera, aquesta és la fórmula. Aquí és on hem d’aixoplugar-nos. Aquí hi cabem tots. Cada un d’ells no pot estar més allunyat de l’altre, segurament, de moltes qüestions socials, però ara, avui, en aquest país nostre, això no els distreu ni un segon l’atenció. Un porta lluitant per la independència durant molts anys i l’altre acaba d’abraçar la causa. També això s’ha criticat. I què? Molt ben benvingut. Encara seran rebuts més entusiàsticament els que vagin arribant. La paràbola del fill pròdig es quedarà curta davant de cada nova incorporació a l´independentisme. Això ha de ser una Festa Major cada cop que algú vingui amb nosaltres.

El professor Resina deia dissabte a l´Avui, en un dels millors articles que s’han escrit els darrers mesos: “La llibertat no pot ser monopoli de cap partit, sinó del compromís de catalans de totes classes i procedències, no perquè les diferències hagin de desaparèixer en un pretès agermanament, sinó perquè la llibertat és el bé prioritari de tots”. Bassols-Barrera, el vell independentista i el que acaba d’arribar. Aquesta és la fórmula. Aquesta és la transversalitat que necessitem. Sobiranistes de Convergència i Unió, independentistes d´Esquerra Republicana, amics de Reagrupament i d´El Matí, companys de les CUP, de Catalunya Acció i de totes les agrupacions i partits independentistes, no estem d’acord tots en què la independència és justa i necessària? No posem cada u de nosaltres el nostre país per damunt de qualsevol altra cosa? No és la llibertat el bé prioritari de tots? Doncs deixem-nos endur avall per la il·lusió que els nostres vells tan joves tenen encara en el nostre país! Que ens arrossegui el corrent de la seva esperança! Jo no penso posar cap resistència.

Fa dues setmanes, a l´Ateneu, el Conseller Bassols tancava el seu parlament amb el mateix crit que Carrasco i Formiguera llançava sempre al finalitzar els seus parlaments: Visca Catalunya lliure!. Va ser un crit fort, vibrant, jove. I tots els que estàvem a la Sala, encapçalats pel President Barrera, vam seguir-lo.