Dues notícies destaquen de l’activitat frenètica dels nostres parlamentaris durant el mes de juny: el dia 16, la Mesa del Parlament, per unanimitat, va decidir rebutjar la tramitació de la ILP a favor d’una proposició de convocatòria d’un referèndum del dret d’autodeterminació de Catalunya. En canvi, una setmana abans, el dia 10 de juny, s’acceptava en Comissió una proposta de resolució del PP de Catalunya sobre la regulació de la pràctica del surf d’estel. Així estan les coses a Catalunya a mitjans de 2009: el surf d’estel, sí; el dret a l’autodeterminació, no.

I què deu ser això del surf d’estel, potser es pregunti algú de vostès? Jo, ni idea; però el Termcat ho defineix com “esport d'aventura consistent a lliscar sobre la superfície de l'aigua amb una planxa de surf d'estel, arrossegat per un estel de tracció i fent salts i acrobàcies”.

No els sembla una descripció magnífica del que és avui la política al nostre país? Amb l’artefacte aquest de les autonomies que patim, no és exactament això el que ens està passant? No llisquem tots plegats sobre la Constitució, les lleis, reglaments, ordres i tota la parafernàlia de l’ordenament jurídic espanyol sense cap voluntat real de dinamitar-ho i avançar decididament en el procés de l’emancipació de la nació? No són salts i acrobàcies verbals i retòriques totes aquelles manifestacions de catalanisme i sobiranisme, quan a la trista hora de la veritat, la de votar el que cap país del món no vota perquè es consideraria un desgraciadet de fer-ho, perquè l’exerceixen, l’autodeterminació, resulta que qualsevol tonteria jurídica s’utilitza per barrar-hi el pas?. Jo em pensava que un nacionalista català procuraria promoure, aprofitant qualsevol mitjà, una sistemàtica acció de desgast a l’estat i d’afeblir com fos el poder central espanyol. Totalment equivocat. La realitat és que preferim navegar feliços sobre la nostra petiteta planxa de surf, sense adonar-nos que enlloc de dirigir-nos a terra ferma ens n´anem allunyant cada dia una mica més. I voltats de taurons.

“No és legal”, s’ha dit (i cal recordar que en quatre ocasions el Parlament ha votat sobre l’autodeterminació –som així de desgraciadets-). Naturalment que no és legal!. A qui se li acudiria pensar que aquesta proposta fos mai possible, legalment, mentre siguem espanyols?. Regular el surf d’estel sí que ho és, de legal. Aquí rau la diferència. I la importància i gravetat que cap parlamentari català, cap, no votés a favor de la ILP. Fa anys es va argumentar la tesi d’una política sense país; avui estem ja en la contrària; un país sense política. Suposant, esclar, que del que es tracta és que hom vulgui ser un país. Perquè per ser una autonomia com La Rioja, per jugar a gestionar, per lliscar dolçament bressolats pels corrents constitucionals i els ventets de marinada dels nostres meravellosos Estatuts que ens han portat fins aquí, aleshores cap problema, votar en contra de l’autodeterminació és l’opció correcta i necessària. Per no fer sang sobre la magnífica coherència que suposa anar a Brussel·les a manifestar-se per l’autodeterminació i votar en contra al parc de la Ciutadella, autèntic exercici de cinisme que no superaria ni el “Sí, Ministre”.

D’això es tracta la manifestació de dissabte que ve, dia 27, que opta per l´humor, que és ja l’únic que ens queda: “Plantem-nos, diguem prou. Ens volen a la platja, nosaltres serem al Parlament”. Els organitzadors diuen que es vol exigir als nostres representants electes “que ens explicitin si estan disposats, o no, a fer un Acte de Sobirania que permeti reprendre el projecte de Construcció Nacional”, però també es pot dir de manera més senzilla: autodeterminació o surf d’estel. És a dir, o nació o autonomia, o política o gestió, o país o província. Breu, o ens guanyem la llibertat o ens la guanyen. Fins dissabte.