Diuen que va haver-hi un temps on en aquest país es discutia de política i no es polititzava la discussió, diuen que el patriotisme s’imposava al tacticisme i mai a l’inrevés, diuen que es primava per sobre de qualsevol altra consideració el respecte degut al dret a la intimitat de les persones i no la intimidació del dret al respecte.

Mais, où sont les neiges d´antan? On ha anat a parar el sentit d’urgència nacional i de priorització de país? On és la correcció social que hauria de facilitar el debat públic (i que, naturalment, no és incompatible amb el sarcasme més salvatge)? On són les infranquejables barreres de la intimitat personal? Hem vist amb la crisi de Reagrupament, i més concretament dels comentaris i articles post-crisi, com massa sovint ha plogut fang, com han saltat pels aires totes les barreres de l’honor i la privacitat personal i com s’ha preferit centrar la controvèrsia dialèctica sobre qualsevol tema diferent del de l’estricte combat ideològic sense cap mena de pudor.

Diuen que va haver-hi un temps on en aquest país regnava la ironia i un punt de distanciament, i que qui no ho feia era considerat un ximple menyspreable. Diuen que l’escepticisme i l’esperit antisentimental eren un refugi segur dels qui tenien alguna cosa a defensar. Diuen que amb les paraules es seduïa, que el talent i l’enginy sobrevivien a totes les envestides, i que la conversa esdevenia un art.

Mais, où sont les neiges d´antan? Els independentistes ens posem a la gola del llop amb una facilitat insospitada, colossal, dramàtica. Ens desborda la passió. Els amics d’ahir es transformen en els més detestables adversaris en qüestió de segons. I odiats enemics passen a ser companys de viatge entranyables. A mata degolla anem tots, sense que l’objectiu que abracem plegats tingui cap mena d’efecte pal·liatiu. L´humor i la ironia deixen pas a dalles i ganivets i si cal organitzem en un tancar d’ulls una foguera de Sant Joan en ple gener. L´independentisme català, encara profundament sentimental, sembla encadenat al Prometeu de la fragmentació i la bronca eterna.

Per això en temps de desorientació, de desànim, de sensació de fracàs i pessimisme, cal enarborar per damunt de tot la bandera del sí. Només ens uneix el sí, i això, tanmateix, ens hauria de fer enormement forts, gairebé invulnerables. No és un sí qualsevol, el nostre. La claredat d’aquest sí encega. Les seves conseqüències obliguen a molt. El sí a la independència, sense condicions ni prevencions, el sí que és fruit del treball del dia a dia i de la coherència per la llibertat nacional, té una força extraordinària. El catalanisme del segle passat s’ha rovellat, és obsolet i anacrònic; i l´independentisme, potser fins i tot sense voler-ho, ha acabat per representar l’únic projecte que pot tornar a fer vibrar el cor de la nació. El batec d’aquest sí hauria d’ofegar qualsevol cridòria estèril.

Només ens uneix el sí, i per això l´independentisme serà fraternal o no serà. I no estic fent un exercici de bonisme, ni encara menys cap desplegament virtuós d’ingenuïtat infantil, per què, simplement, com pot ser un adversari polític de qualsevol independentista algú que vol també la independència de la pàtria? La fraternitat independentista no és cap objectiu, és el mitjà.

Però aquest camí que recorrerem junts no es pot fer ni amb bronques ni amb infàmies, ni tampoc amb incoherències i renúncies: el sí són dues lletres i prou. Un cop pronunciades obliguen a molt, res no pot tornar a ser el mateix. Per això no podem deixar-nos ningú en el camí, per això hem de jugar net i no podem posar condicions ni terminis a la independència, per això cal reprimir els nostres atàvics instints caníbals. Però sobretot, per això hem d’expressar fredament, lúcidament, políticament aquest sentiment.