Jean Lipman-Blumen a La fascinació pels líders tòxics: per què seguim als caps destructius i als polítics corruptes i què podem fer per sobreviure’ls, realitza una aportació notable en l’estudi dels individus devastadors i incompetents en els seus països i organitzacions. Per a la Sra. Lipman-Blumen, els líders tòxics tenen els següents atributs: degraden, promocionen incompetents, repliquen la toxicitat (i construeixen dinasties de quadres de petits líders tòxics i adherents), immobilitzen carreres professionals; alimenten –vanament- la il·lusió dels seus subordinats; erosionen la qualitat de vida i les possibilitats de promoció dels altres (intimidant i subestimant el seu treball), violen els drets humans bàsics; subverteixen les normes per reforçar-se; inventen caps de turc, els turmenten primer i els guillotinen després; expressen sempre i a tot hora favoritismes; blinden la seva posició per evitar ser caçats.

Tot això ve a resultes de la “gestió” de la darrere crisi provocada per la prevista nevada de dilluns passat i del previsible caos conseqüent. Un servidor ha viscut a Suïssa algun temps i ja no s’espera evidentment l’avorrida i monòtona perfecció de com els helvètics solucionen problemes tres-centes quaranta-quatre vegades pitjors. Fins accepto, esclar, que una situació excepcional ha de ser jutjada excepcionalment. Però l’espectacle d’improvisacions, errors, viatges a Mallorca, menyspreus, declaracions i contradeclaracions dels membres del tripartit, negant evidències, descarregant-se de culpes (les elèctriques!, les elèctriques!), amagant-se darrere cuirasses administrativofuncionarials s’ha situat per dret propi com un dels moments estel·lars del drama shakespearià que vivim des de fa massa anys. Francament, ja tenim una certa edat com per haver-ho de seguir aguantant.

Superada la fase en què el tripartit era comparable a les plagues d’Egipte -per massa elemental-, és precís analitzar en detall el lideratge psicopatològic que patim. Quan un govern està fora de control li és impossible no sentir-se i actuar com únic amo de la veritat, caigui qui caigui, negant-se a acceptar ni reconèixer cap crítica. Obsessionats per sobreviure un dia més, aferrats al poder, la Visa i la secretària, s’organitzen reunions, declaracions a la premsa, plans, ajuts, projectes que ja només poden provocar una infinita cadena d’errors que condueixen, ineluctablement, a l’autodestrucció. I això és el que li passa al tripartit: no només està fora de control, està en caiguda lliure. Ha mort i cau a pes, com un bloc de gel. Apartin les criatures.

Fa tres anys, amb el govern Maragall es va evidenciar el fracàs del tripartit “polític”; ara s’ha constatat el fracàs encara més monumental del tripartit “gestor” del president Montilla. Ni política, ni gestió. En conseqüència, què queda?

Res. L’únic aspecte positiu dels tripartits 1 i 2 és que fan inviable un tripartit 3 per la senzilla raó que ja no hi ha res més on poder fracassar. És d’agrair. Amb la seva immolació ens permet als ciutadans no haver de perdre massa el temps amb el dubte de què prioritzar: si fer fora el tripartit o si avançar vers l’organització en llibertat del nostre país. El tripartit és un cadàver estès sobre la neu, talment com varen trobar Robert Walser el dia de Nadal a les muntanyes de l´Appenzell. Foll, va suïcidar-se. Per tant, senyors, ja tenim via lliure per plantejar l’autèntic dilema: ser o no ser, aquesta sí és la qüestió.