Sorprenents, per la seva contundència, les declaracions ara fa una setmana del Sr. Santi Vila, alcalde de Figueres i cap de llista de CiU per Girona a les eleccions nacionals de la tardor, i que eren recollides per aquest digital.

El Sr. Vila va assenyalar a Europa Press que enyorava “un catalanisme centrat” i va considerar no només “grotesques" sinó “còmiques” les derives independentistes en el si del seu partit. Unes manifestacions valentes, ja que usualment els adjectius que s’utilitzen en aquests casos solen ser “preocupants” o “discutibles”, fins i tot “perilloses”, però “grotesques” i “còmiques” mai, són una novetat mundial. Però és que encara més, sense temps a recuperar al lector de l’ensurt de llegir tot això, Santi Vila acabava reconeixent que sempre li havien "incomodat molt els temes nacionalistes".

Tot i que en un moment de l’entrevista reconegui que CiU és un partit plural “amb sensibilitats molt grans des del punt de vista nacional”, francament, que algú que militi a Convergència li “incomodin molt” els temes nacionalistes fa posar pell de gallina, més que res perquè que jo sàpiga és membre d’un partit que fa del catalanisme la seva raó de ser.

Però és que a més a més, amb aquestes declaracions el senyor Vila titlla de grotescos i còmics a molta gent. És el Sr. López-Tena un personatge “grotesc”, per exemple? Són “còmics” tots els simpatitzants convergents que s’han deixat la pell en l’organització de les darreres consultes? És “grotesc” el Sr. Mas, que ha dit que òbviament votaria en un referèndum per a la independència? És “còmic” el Sr. Felip Puig que no s’ha estat de proclamar el seu sobiranisme –a la deriva- durant aquests darrers mesos?

Més enllà d’unes declaracions que podrien haver signat perfectament qualsevol socialista (el senyor Duran i Lleida mai no hauria utilitzat una adjectivació tan devastadora), el senyor Vila posa el dit exactament al mig de la nafra de l’ànima convergent. Mentre un sector del partit estira cap a posicions més sobiranistes –on jo crec que es troba la majoria dels militants-, un altre sector malda per “centrar-lo”, és a dir, traduint, mantenir el partit en el clàssic realpolitisme de l’anar tirant.

Circula la llegenda urbana que Convergència, per aconseguir la majoria, necessita tant els vots “grotescos i còmics”, com els vots “assenyats i moderats”. Segur? Pot un independentista l’any 2010, és a dir, algú que ha votat sí en els referèndums, votar el mateix que algú que es declara no independentista? És possible, això? Si la resposta és sí, no tinc res més a dir. Però si la resposta és no, aleshores per què no prescindir dels vots “centrats” i atacar el llaminer pastís independentista? Per què Convergència no es decideix a reagrupar no el vot “catalanista”, que a hores d’ara ja no se sap què és, sinó el vot independentista, que els anem comptant un a un a cada consulta? Quin millor candidat que el senyor Artur Mas podríem tenir els independentistes, si es comprometés a liderar la nació cap a la seva llibertat i la seva pròpia Constitució, sense precaucions ni moderantismes que aturin aquest procés?

Un dels lemes electorals de la campanya futura de CiU és “Enlairem Catalunya”. Però per enlairar-se cal deixar anar pes. La veritat, espero de tot cor que el llast que es tiri per la borda no siguin els meus amics grotescos i còmics.