Ben trobats. Com ha anat l'estiu? Ja ho veuen, semblava que hauríem d'avorrir-nos i ha acabat representant-se davant nostre un dels més grandiosos espectacles que es poden donar a la Catalunya d'avui: ganivetades independentistes, a plena llum del dia i gratuïtament. Un espectacle total i en 3D.

No em decidia a trobar la metàfora adient: Florència segle XV?, Chicago anys vint?, Vespres Sicilianes?, la Barcelona de quan mataven pels carrers? però crec que podem situar l'escena en alguna trinxera de la primera guerra mundial. Boira, obusos caient a tort i a dret, filferrades, trets de metralladora, fang, mutilats i morts -l'enterrament en la Gran Guerra era un luxe, els cossos romanien a terra de ningú fins que la línia del front es desplaçava, la qual cosa podia tardar mesos-. En aquella vida desfeta, sovint l'únic objectiu dels alts comandaments era dessagnar l'exèrcit contrari. Guanyar per extenuació. I tanmateix aquella guerra la va perdre tothom, amb milions de morts, tancada en fals, i que simplement va ser el pròleg d'una altra que acabaria d'arrasar l'esperit europeu.

Conten que en un dels atacs de la batalla de Verdú, el dia es tornà nit per la intensitat del bombardeig. En ple foc creuat, un soldat francès s'adonà que els trets venien de totes les direccions, també de la seva pròpia trinxera. S'arrossegà per terra fins a trobar el seu sergent i amb un fil de veu, desesperat, li preguntà: Però on és l'enemic?

Aquesta és la sensació que tinc després d'aquest agost: però on és l'enemic?. Sovint, al vespre, després de passejar-me pel internet i llegir les darreres ganivetades independentistes del dia, havia de córrer als serveis a netejar-me les mans de les taques de sang. Companys de partit fins feia quatre dies es tornaven els més irreconciliables detractors i s'apressaven a fer-ho saber per terra, mar i aire; els errors que uns havien comès eren clonats immediatament pels altres en una espiral d'odi diabòlica; els fitxatges que els partits d'uns i altres assolien s'exhibien com un trofeu, igual que la cornamenta d'un cérvol penjada damunt de la llar de foc (vegi's el cas del pobre doctor Broggi). Un arriba a la conclusió que hi ha independentistes que el que volen és ser independentistes i no independents, s'han acostumat a un hàbitat de vida en trinxeres i els aterra la perspectiva d'un armistici. Jo, infeliç, havia escrit fa un temps que l'independentisme serà fraternal o no serà. Quin ase!. Però com a mínim tinguem clar on és l'enemic i apuntem al davant, no al costat. I per cert, si podem recuperar algunes formes de la política, una certa elegància, unes maneres honorables, francament, s'agrairia. Que consti que no estic fent cap exercici de bonisme, simplement tracto de trobar algunes idees per poder-li explicar al meu fill de 14 anys perquè gent que pensa exactament el mateix van en llistes diferents. No crec que me'n surti.

Ens hauríem d'haver calmat tots una mica, haver fet un viatget, llegir un llibre de Wodehouse, estirar-nos a la gandula, badar, banyar-nos en alguna cala de la Costa Brava, avorrir-nos, beure un granissat de llimona, fer la migdiada. I després, pensar si val la pena de matar-nos entre nosaltres. Hem d'anar separats a les eleccions? Doncs molt bé, no en fem més drama, si us plau, i aprofitem-ho per fer arribar el missatge de la independència a més gent, per intentar seduir aquells que ens veuen encara amb tants recels, per combatre els qui realment s'oposen al desig de llibertat que compartim. Com podem estar discutint si Solidaritat o Reagrupament davant de les ximpleries que estem sentint del president Montilla o dels seus consellers? Per què perdre el temps amb altres independentistes si el que cal és convèncer els que en dubten?

Alguns independentistes han canviat l'expressió “Pus parla català Déu li'n dó glòria”per la de “Pus crida independència, Déu li'n dó vots”, pensant-se que n'hi ha prou amb cridar Independència ben fort perquè es faci el miracle. Doncs no senyor, no només no n'hi ha prou sinó que juga a la contra i espanta votants alarmats del grau de decibels que gastem. Prou crits i més treball. Cada dia tinc més clar que el xivarri ens ensordeix i que el que ens cal és seguir l'actitud d'entitats com el Cercle Català de Negocis o el col·lectiu Emma que, silenciosament, van fent feina que queda.

Mirin, prometo no tornar-ho a fer més durant aquest any, però no em puc estar de recordar una frase que llegia fa uns dies del vell mestre Xammar. Era l'any 1953 i li escrivia al seu amic Emili Vigo: “De la Catalunya actual només m'interessen els silencis”. Doncs això mateix. A callar i a treballar. Per a la independència.