Diuen que quan finalment l’arqueòleg Howard Carter va accedir a l’interior de la tomba de Tutankamon i, a través d’un petit forat, va poder veure l’interior, davant de la insistència del seu mecenes, Lord Carnavon, que li demanava, expectant, què és el que hi veia a dins, va deixar anar, emocionat: “Veig coses meravelloses”.

Aquests últims dies, els catalans hem vist i hem viscut coses meravelloses. I potser no som del tot conscients de com de meravelloses han estat.

Hem vist un poble abraçar la causa de la llibertat, llum als ulls i força al braç, convençut ja que la construcció d’un país, del seu país, només es pot fer segant cadenes, amb les armes de la voluntat de ser, la vocació de modernitat i d’una certa idea civilitzada d’estar al món, entesa en termes europeus. Senzillament, hem vist un poble normal que vol ser normal.

Hem vist un President coratjós com Prat de la Riba i audaç com Francesc Macià, que ha entès les palpitacions dels temps, que ha escoltat el cant del poble i que, com escriu el poeta, serà, si vol, per sempre, la veu del seu poble, i patirà i esperarà i anirà sempre entre la pols, vetllant en la llarga nit del seu poble, car haurà de dir la paraula justa en el moment just.

Hem vist el nacionalisme català unit darrere una sola bandera. És, potser, la cosa més meravellosa que hem vist. Enemics irreconciliables i adversaris eterns han sumat, han compartit projecte, han construït i s’han guanyat una legitimitat i credibilitat extraordinàries. Hem vist aparèixer un ordre nou, democràtic i pacífic, alliberat de l’esclavatge de la tàctica i convençut que només hi ha un destí final. Personalment, aquest fet, de tan meravellós, ha produït en mi un estat de felicitat absoluta.

Hem vist desenes de centenars d’associacions, fundacions i agrupacions de la terra que, plenament responsables, assumint els llegats de les generacions passades, empesos pel desig d’assegurar un futur als qui vindran, ja no volen un país moderadament lliure. Perquè han aprés que no es pot ser una mica lliure, o gairebé lliure, sinó que la llibertat és un concepte absolut i que, com deia Pau Casals, “no és negociable”. I per això, i només per això, hem vist convertir-se el projecte polític de la independència de Catalunya com l’únic capaç de fer de palanca a l’ambició nacional del país, a l’esclat d’energia que necessitem, la corda que fa vibrar l’esperit d’una comunitat.

Hem vist també caure caretes i disfresses. Per què parlen de “federalisme” quan volen dir Espanya? Per què els fa por la llibertat? Per què només hi veuen dramatisme quan cal veure-hi esperança? Hem vist Reis i presidents del govern i, tristament i desoladorament, líders de partits amb seu a Catalunya alçar barricades al somnis. “La constitución es la respuesta al independentismo”, afirmen, quan justament és tot el contrari, l’independentisme és la resposta a la Constitució espanyola.

Hem vist també dubtar una part de la nació. A ells caldrà dedicar-hi tots els esforços. No és comprensible que les elits financeres d’un país no vulguin assumir el lideratge que els pertoca; no podem permetre’ns que les classes més populars se’n desenganxin. D’acord, el triomf colossal de l’11 de setembre és el triomf de les grans capes mitjanes catalanes. Aquesta és una força immensa, feta de transversalitat i emoció, el tros de país que ha estat sempre al costat de la terra, que l’ha llaurat i l’hi ha donat ànima i l’ha estimat amb un dolor apassionat. Però ens calen més. Aquest és el gran repte.

Hem vist coses meravelloses. Ningú ja no podrà arrabassar-nos la història que estem construint des de l’11 de setembre. Ja no queden excuses, doncs. No hi ha mai marxa enrere en el camí, i menys en el camí cap a la llibertat. Estem a punt. Preparats, com deia Josep Carner, per veure la bandera ben alta, ben dreta, ben sola. Que comenci la partida. El president Mas citava Martí i Pol. Jo em permeto triar Vinyoli: “Tot és ara i res”.