Bé, superada la vaga general d’ahir, tornem sisplau al que és rellevant en aquestes eleccions: saber si Catalunya avalarà la via del procés cap a la independència. Tothom pot pretendre legítimament que parlem de tot, però centrem-nos en l’essencial: vol Catalunya ser independent? Això és el que votarem el dia 25 de novembre.

De fet, el país, continua sota l'efecte "11 de setembre", la qual cosa és tranquil·litzadora. Els defensors de l'status quo amb Espanya, sota les fórmules que siguin (de presumptes federalistes a ortodoxos lerrouxistes) s'han situat fora de la comunitat catalana, del sentir majoritari del poble català, i els discursos xenòfobs i racistes que ens dediquen els il·lustres amos i colons que ens visiten a diari ho demostren abastament. Era comprensible. El nivell standard d’insults habituals a Catalunya, tan rendibles a Espanya per als polítics espanyols, s’ha multiplicat fins a l’infinit en aquestes eleccions i és que el regne d’Espanya sap molt bé el que està joc. De bananeros a nazis, d’impulsors de cop d’estats a organitzadors de referèndums franquistes. Ens han dit de tot. La campanya s’està convertint en un festival. I, tanmateix, vist des d’una altra perspectiva, fins acaba fent una mica d’enveja, aquesta posició graníticament unitària d’Espanya abocada a defensar la integritat de les seves fronteres per sobre de qualsevol altra consideració democràtica i de reconeixement al dret d’autodeterminació dels pobles. Ho dic perquè ja m’agradaria a mi que des de Catalunya sortíssim amb igual intensitat i unitat a fer el mateix amb els interessos de Catalunya.

Repeteixo. Espanya és molt conscient del que es juga en aquestes eleccions. Encara més, la mateixa comunitat internacional, que per primera vegada té alguna cosa més que un vague coneixement de què sembla que en un vell país del sud d’Europa tenen intenció de fer alguna cosa, estan expectants a saber si aquella notícia d’un milió i mig de persones als carrers de Barcelona reclamant constituir-se en un estat d’Europa anava de veres o no.

Per tant, senyors, poca broma.

I quines opcions tenim, els qui volem confirmar als nostres amics suïssos, anglesos, canadencs i americans que allò que hem estat intentant explicar-los durant anys és una hipòtesi real i plausible?

El PP i el PSC han facilitat molt les coses. En aquests moments, ambdós habiten als extrems de l’espectre polític català, i allà hem de deixar-los que segueixin la seva pertinaç, i esperem que llarga, travessa cap al no res. L'espai central és nostre. Per això, si el conjunt dels nacionalistes catalans guanyem, tots guanyem. I amb totes les meves forces, ens desitjo una gran victòria

Cada independentista és molt lliure de votar el que li sembli millor, només faltaria. No és culpa de cap elector que els partits polítics no s’hagin posat d’acord per a fer una gran coalició nacional. Per tant ens tocarà escollir una papereta d’entre totes les gammes de matisos diversos. A mi m’agradaria que el resultat fos el que els propis partits es desitgen a sí mateixos: una majoria excepcional per a CiU; la segona posició per a ERC; i escons al Parlament per a SI i la CUP. Serà possible? Tant de bo. En qualsevol cas si als independentistes només ens uneix una llengua i una bandera, no serem res; si no aconseguim compartir un esperit nacional, un anhel de realitzacions comunes, seguirem paralitzant qualsevol escapatòria de la gàbia espanyola. L’endemà del 25N cal que totes les forces que lluiten per l’Estat propi es presentin davant de la ciutadania amb un projecte comú, engrescador i excel·lent. Haurem de treballar colze a colze en el gran repte que s’acosta: guanyar, plegats, el referèndum.