En plena guerra del desastre nacional, Joan Sales va enviar una carta al seu amic Màrius Torres on l'advertia que: “si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds; si la renaixença no havia de ser total, potser més hauria valgut no iniciar-la”. És bo tornar als clàssics en moments de neguit i ànsia.

El catalanisme, és a dir, l'independentisme, viu aguantant la respiració des del 25 de novembre. Un cop la tramuntana va netejar les boires electorals, els catalanistes vam descobrir que havíem guanyat, que som majoria i que tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política l'ocupem nosaltres. Aquesta immensa fortalesa, defensada des de partits polítics diferents, que hauria d'operar com un veritable baluard pels embats dels extrems (unionistes i federalistes), està aquests dies expectant de les negociacions i els pactes. I una bona part comença a preguntar-se com pot ser que costi tant parir un acord, quan el que està en joc no és dissenyar una nova escola comarcal sinó construir una nova pàtria. Les filtracions apunten a un principi de consens. Benaurades siguin. Necessitem aire o morirem ofegats. En altres paraules, cal deixar la rutina dels pactes i de les negociacions, necessitem grandesa i esperança.

Per què els senyors Mas i Junqueras no se'n van demà fins a Siurana? Un camí nu de paisatge porta al petit cementiri, en l'esquifida feixa de terra de gespa humida que s'obre a l'abisme de parets rectilínies. La vida suspesa en el vaivé de les hores, davant de la buidor il·limitada. Totes les solituds del món són a Siurana, el poble impàvid, petri, dur com un bon soldat. Una arquitectura que és el resultat d'una lluita ferotge i muda entre les pedres i i el silenci. Gairebé una atmosfera enclastada a la terra, sense estridències, sense grans gests inútils. I és que només el més senzill pot ser viscut plenament. Carreus, finestrals i merlets per on creix la molsa entre les esquerdes. Muntanya, roca, aigua, cel. Aquesta és la resposta de Siurana a la constant lluita per una identitat. Aquest és el missatge de la roda del temps: la pedra, en la seva duresa, resisteix. Aquest és el lloc que va triar Joan Sales en l'hora de partença de la pàtria.

És l'hora de donar grandesa i esperança. De trepitjar la terra, de sentir l'olor de les pedres velles. Escrutar l'horitzó, fins on s'esborra la silueta de les serres i els prats, dels cingles i les valls, just on comença a veure´s el fil d'un rastre de llum d'un roig finíssim. Pedra, terra i temps. És l'hora de mirar aquesta terra, de plorar la seva història i els seus morts, i d'abraçar-se a la vida i els seus infants. Sortir de la teranyina dels pactes i de les misèries dels repartiments. Deixar de rodar com hàmsters folls en la rodeta que Espanya ha tingut l'amabilitat de posar-nos en la seva gàbia.

El més simple acaba per imposar-se. La pedra, resisteix; i per sortir d'una gàbia, el millor és sempre obrir la porta. Només hi ha dues alternatives: o fer un referèndum per la independència o fer un referèndum per la independència. Setembre de 2013? Octubre de 2014? Molt bé, ja ho concretarem. I sembla que estem en la via correcte. No podia ser altrament. Això i només això és el que ara té interès. Construir la grandesa del futur, oferir l'esperança de la dignitat i mantenir-se lleials, disciplinadament lleials, al projecte de país que necessitem. Aquí és on està esperant la majoria del país pacientment, tossudament. Estem preparats. Coneixem el brutal adversari amb el que ens enfrontem. I no tenim por. I és que qui pot tenir por del seu poble?