Ho sé i sóc el primer en reconèixer-ho: és tot tan cansat, és tot tan extenuant, és tot tan diabòlicament fatigant, que en algun moment o altre a tots se'ns ha passat pel cap tirar la tovallola, murmurar un: "ja s'ho faran", girar els ulls cap una altra banda, deixar que el pensament es fongui en el no-res d'un dolç capvespre d'estiu. Portem ja 298 anys aguantat el que cap poble civilitzat del món no ha aguantat mai. Passen els anys, i les dècades, i els segles, i Espanya continua exercint sobre nosaltres el dret de conquesta talment Felip V –“el pitjor enemic de Catalunya”, va definir-lo Joan Coromines- va proclamar. Ens tracta com el que som, els derrotats d'una guerra, i encara hi ha qui se'n sorprèn; ens vexa en el més profund de la nostra ànima, i encara hi ha qui li somriu i li dóna suport; ens humilia amb el menyspreu més descarnat, i encara hi ha qui demana que ho faci amb més duresa.

Afortunadament, un llum s’ha encès per la nostra generació. Hem tornat a setnir la crida de la terra. La terra que hi és sempre, que no cau mai, que no oblida mai, que es vol lliure i plena. I ens hem comptat i hem votat. I hem descobert que som molts els qui volem guanyar.

L'independentisme es movia fins avui entre l'èxit de la seva consolidació en l'espai central ideològic del catalanisme, i el fracàs de no haver estat capaç de transformar-ho políticament de manera explícita en resultats concrets. Això s’ha acabat. I potser no som del tot conscients del que significa.

Com amb el Barça de Guardiola, l’independentisme d’avui vol guanyar. Fart de pessimistes ciclotímids, ànimes en pena, ments recargolades i sabotejadors habituals. Res ja no pot impedir-nos guanyar, ningú ja no és capaç d’entelar l’esperança. Hem après a passar d’un independentisme impulsiu a un independentisme lúcid. Sabem que no es tracta només d'enlairar una bandera i una pancarta, sinó que cal que compartim un esperit, uns valors i un relat, i una xarxa consistent a la societat civil. Sobretot, hem après que la independència depèn de la responsabilitat personal, l'audàcia, l'esforç i l'excel·lència que hi posem cada un de nosaltres.

Amb tots els retrets que es vulgui –perquè la pressió és colossal i hi ha errors i equivocacions-, però ara sabem construir i no destruir, ampliar l’espai i no reduir-lo, connectar i no desconnectar El problema no era que hi haguessin diferents partits, el problema era que no fóssim capaços de treball en equip. I concentrar-nos a guanyar. Hi ha un “goal”: la independència; hi ha un camí, el projecte nacional; i hi ha una primera fita superada: el projecte nacional. Cada cop som més a prop de tornar, per fi, a casa.

Per mi la Declaració de Sobirania ha estat una mica com l’alegria de tornar a l’origen. Arraconat al canterano de les golfes del besavi com una cosa vella i tronada, una mica demodé i cursi, el concepte “pàtria” té una vigència extraordinària, porta implícit tota una vivència passada, cert, però ens ajuda a projectar una esperança futura i ens fa ser responsables del nostre dia a dia. Etimològicament està lligada amb la paraula Pater, i Pater és origen. No és doncs una paraula que separi o tanqui, sinó que uneix en un concepte d'origen: la pàtria és allò que va fer-nos ésser, és la nostra història, tot el que sentim com a propi i que ens pertany a tots, que ens projecta vers al futur a tots, que ens obliga en el present a tots. Som allò que hem estat, serem allò que ara estiguem construint.

Jo en tinc només una, de pàtria, que no és ni millor ni pitjor que la dels altres, però és la meva, la dels meus avis i que vull que sigui la dels meus fills i la dels seus fills. Per això pàtria és un compromís que surt del “jo” per abraçar el “nosaltres”: els que van ésser-hi i els que vindran. De fet, és una llàstima que pàtria sigui un substantiu i no un verb, perquè sense acció, compromís i lluita no es pot arribar mai a ser una pàtria.

Si som catalans és que no podem ser una altra cosa, si som uns més que formen la pàtria catalana és que no podem ser-ne part d'una altra. Davant la pàtria toca escollir: terra, bandera, llengua, història, formes de vida, humor. Pàtria és un estat d'esperit i una determinada manera de ser part del món.

Quina alegria tornar a casa!