Skip to main content

En l’enterrament del catalanisme

Com respondria el gran Dr. Soler a la pregunta: I què dir si el catalanisme es mor? “Gràcies per tot”,. Ha estat un segle i mig fent servei, però se’ns ha mort. Millor dit, l’hem matat. Gràcies per tot i un parenostre.

Des de finals del segle XIX, però sobretot a començaments del XX, un grup de catalans van decidir gairebé inventar-se un país, contra un Estat sencer, amb les úniques armes de la llengua, la vocació de modernitat, el cosmopolitisme, la cultura de l’esforç i la feina ben feta (o noucentisme). En aquella Espanya putrefacta i a la deriva aquests ideals eren irresistibles per a qualsevol mentalitat educada i liberal i, en un procés natural i lògic, el país va trobar en aquella manera de ser, el catalanisme, l’eina útil amb la que construir un futur o, com a mínim, construir-se un salvavides per sobreviure dins l’Estat espanyol.

Sempre he preguntat als meus amics historiadors si se sabia qui havia estat el primer en utilitzar la paraula “catalanisme” i amb quina intenció va fer-ho. Som l’únic poble del món que ha inventat un “isme” sobre ell mateix. No hi ha pas francesistes ni holandesistes. Ni tampoc hi ha irlandesistes o croacianistes. Hi ha francesos, holandesos, irlandesos i croates. Uns eren independents des de segles ençà; uns altres van independitzar-se recentment. No aspiraven a ser coses estranyes, sinó a ser el poble que no havien pogut ser fins aleshores. Nosaltres, com sempre, som diferents. Vam inventar-nos el “catalanisme” que era un intent de ser alguna cosa a mig camí de no se sap ben bé què, sense acabar de decidir-nos a ser res en concret. Això ha permès anar fent la viu viu. Com si en el país poguessin viure catalans catalanistes i catalans no catalanistes. Un maldecap que ha durat fins els nostres dies.

Però que s’ha acabat. Per fi anem camí d’aclarir-nos d’una vegada. I hem arribat a on hem arribat: a la fi del catalanisme, l’enterrament del qual vam celebrar l’altre dia al Parlament, amb la votació de la Declaració de Sobirania. Si som una entitat jurídica sobirana, els seus habitants som els qui formem aquesta entitat. És a dir, si decidim, és que som. Si som A i tenim dret a decidir és que a l’altre costat hi ha B, que també té dret a decidir. I pactem –o no-. Per tant, si som catalans és que no podem ser espanyols. Conseqüència de tot plegat: quin sentit té ser catalanista?

Hem sobrevolat Dictadures, Repúbliques i Monarquies. Tot el que ens podia passar, ens ha passat. I ens hem acabat adonant que el catalanisme, paradoxalment, portava a Espanya un cop i un altre. Per això l’hem matat. Ja no aspirem a ser catalanistes, aspirem a ser catalans (com, d’altra banda, molts ciutadans que viuen a Catalunya aspiren a continuar essent espanyols).

El fet és especialment singular i està en fons de totes les trencadisses d’aquests dies. Si tu et separes d’Espanya, no és que miris a l’altra banda, és que ja estàs a l’altra banda. Hi hagi instrument jurídic o no. Naturalment que hi ha petits obstacles burocràtics. Però tu ja ets lliure, independent i fas de la teva vida el que els europeus com tu fan de la seva.. Mentalment ja estàs separat, que és l’important. La resta, ja vindrà.

Ara obrim doncs una nova etapa: veure de quina manera els catalans i els espanyols pactem –o no- el nostre futur. Però ja no hi ha espai per felices indefinicions. Quan ets ciutadà d’una entitat sobirana passen aquestes coses.

Requiescat in pace. Tots:Amen.