Durant el darrer mes, m’he reunit, successivament,  amb representants de tres entitats independentistes per tractar del mateix tema:  trobar una manera de col·laborar conjuntament, de compartir interessos, experiències i accions.

Compartir, tanmateix, és un estat d’ànim arriscat, acostumats a les confortables batalles internes,  territori en el que moltes vegades hem convertit l’espai independentista català. De fet, ha arribat a semblar que en aquest entorn,  aquesta voluntat ni hi sigui ni se l’esperi. Error. En aquests moments, repeteixo, tres entitats s’estan plantejant que existeixen altres models possibles per a treballar per a la independència.

 Fins ara s’ha vingut criticant l’atomització política independentista,  avui ens cal ser també molt autocrítics amb l’atomització de l’independentisme civil (reconeixent tota la passió i bona fe que té). On ens porta la dinàmica actual? Podem permetre’ns seguir treballant autistament, uns dels altres? No ha arribat l’hora de desenvolupar, entre tots, un relat de la complexitat del projecte independentista que ens permeti accedir-hi de manera intel·ligible i ens proporcioni algunes eines per a l’èxit col·lectiu? Hem d’ampliar la base, hem d’aconseguir més ressò, hem d’arribar on no hem arribat encara, hem de voler guanyar.

La solució, al meu entendre, no passa pas per cap nova entitat que pretengui “aglutinar” les existents, sinó per ser capaços de generar espais i moments per a la trobada personal, un entorn comú que generi confiança, que posi a disposició del projecte els nostres millors talents, que permeti un espai per a l’optimisme - no il·lús, però sí il·lusionant.- En definitiva, compartir projecte.

En termes managerials, estem parlant senzillament d’augmentar l’eficiència de tanta gent que dedica el seu temps, les seves hores i la seva esperança a treballar pel futur lliure del seu país. En aquests moments, l’independentisme civil s’agrupa en tres grans àmbits: el primer, format per l’Associació de Municipis per a la Independència; el segon, per l’Assemblea Nacional Catalana; i el tercer, per les desenes d’entitats que es mouen d’alguna manera en l’espai independentista (des d’Òmnium al Col·lectiu Emma, per entendre’ns ràpid).  És raonable que totes aquestes entitats funcionin de manera aïllada? No som capaços d’alinear estratègicament organitzacions i persones, tot respectant l’autonomia de cada entitat? Hem de seguir assistint a duplicitats i malbarataments de tants esforços?

Si la resposta és que cal fer alguna cosa, aleshores aquesta podria anar per: 1) comunicar, 2) fomentar la col·laboració, 3) reconèixer i superar barreres, i 4) celebrar els èxits. Em conformaria si fóssim capaços, inicialment, de generar un intercanvi obert d'informació; de fixar uns objectius marcs de col·laboració, potser en un començament centrats en subprojectes, clarament identificats i assumibles per tots, que ens permetessin anar generant confiança; de ser conscients de les dificultats d’ordre personal que la nostra petita història condiciona, però que, ara que vénen uns anys sense eleccions, podríem superar si ens obsessionem que la victòria només es pot aconseguir si treballem junts; de celebrar com a èxits propis, qualsevol fita que assoleixi la resta d’entitats.

No n’hi ha prou a declarar-se independent, cal construir un estat; no n’hi prou a declarar-se independentista, cal construir un projecte. I compartir-lo.