El catalanisme, és a dir, l'independentisme, viu com aguantant-se la respiració des del 25 de novembre. Com si tot estigués a punt d’ensorrar-se. Va costar Déu i ajuda arribar fins allà i, tanmateix, a estones dóna la sensació que haguéssim perdut, com si l’11 de setembre passat els milers de catalans que col·lapsaven el Passeig de Gràcia estiguessin de compres, enlloc de llançar als quatre vents un crit de llibertat.

A veure si anem escampant les boires mentals. Els catalanistes vam guanyar, som majoria i tenim a l'abast el que cap generació abans que la nostra havia somniat. Per què? Senzillament perquè estem al bell mig del país. Que ningú no s'equivoqui: l'espai central de la Catalunya política, aquell màgic lloc anhelat per qualsevol força política, l'ocupem nosaltres. Tota la resta, tota (federalistes, espanyolistes, confederalistes, ciutadanistes i tot el patracol d’istes que formen Catalunya), no ocupen més que l’extrem polític. Molt respectable, perquè molts ens hi hem passat la vida, en els extrems, però mira, què hi farem, les coses canvien. Qui representa el Sr. Josep Piqué? O la Sra. Chacón? O els assenyats i abnegats militants de l’extrem centre acostumats des de la “transició” a renyar a tothom? Doncs avui, al segle XXI, representen tan sols una minoria –exactament com en el segle XX els independentistes representàvem la mateixa minoria-. Ja s’hi acostumaran, és el seu problema. El nostre, en canvi, és acostumar-nos a sentir-nos majoria, guanyadors, líders del país i fundadors d’un nou estat.

Els països canvien. I solen fer-ho de dues maneres: per guerres (i els catalans n’hem perdut unes quantes) o per vots. Normalment, quan a Catalunya se la deixa votar, els catalanistes guanyem. Curiós. Per això, res ni ningú no pot tancar-nos ara la porta a l’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble.

Endavant, sempre endavant. Només podem guanyar: que és això el que vol dir, en definitiva, que Catalunya sigui. El que vulguem els catalans, però que sigui. Catalunya s’abocarà al que ella decideixi, i confio que sigui la decisió de la seva llibertat i deslligar-se d’Espanya. La independència de Catalunya és una temptació massa gran com per a no caure-hi, si qualsevol s’hi encara amb un mínim sentit comú i responsablement.

I aquestes setmanes que ens tornen les boires i les tempestes, avui més que mai, hem de ser conscients que hem fet un pas sense retorn. L’independentisme no és una excusa, ni un passatemps, ni un somni, ni una vaguetat deliqüescent, ni un eslògan, ni un roc a la faixa, ni, molt menys, un esport que es practica els caps de setmana. La independència de Catalunya és un manament del poble, expressat democràticament, un objectiu del que en termes managerials en diríem una “missió”. El fet és d’una transcendència absoluta, cabdal.

De fet, insisteixo, tot és conseqüència de la majoria social independentista que hi ha avui al país, que ha comportat també una alteració substancial en la idea del dret a l’autodeterminació: senzillament, ja no es tracta d’un dret, s’ha transformat en un deure. S’ha acabat, doncs, esperar el reconeixement de cap dret per part de ningú; el que hem de fer és exigir-nos el deure a l’autodeterminació. I exigir-nos-el diàriament, insistentment, sense defallir.

Per què serem independents? Molt senzill, perquè ja no podem ser una altra cosa. O sigui que endavant, sempre endavant.