La darrere vegada que es va veure un exemplar de socialista català ja fa molts anys, a mitjans del 70 del segle passat. Tenia nom, es deia Josep Pallach. De fet, el socialisme català, que durant la República va comptar amb un gruix d'homes considerable, i uns noms de prestigi com Serra i Moret o Rafael Campalans, havia entrat en un procés de decadència ineluctable, des que van ser engolits pels socialistes espanyols. És bo de recordar que el PSOE ja era present durant la República a Catalunya, on obtenia uns resultats comparables als que avui obté el Partit Humanista. Però el franquisme i l'arribada massiva de la immigració van provocar un canvi radical en l'estructura social de Catalunya i les tesis profundament i sensatament alliberadores de la tradició socialista catalana -nacionalment parlant- van anar sortint d'escena, fins desaparèixer del tot amb la parella Montilla-Chacón.

Llegia al twitter l’altre dia, que amb la independència caldrà recuperar el prestigi de termes com “socialista” o “federalista”. Certament. De fet, no és difícil. Només cal aixecar les persianes de la història. Per exemple, llegir Rafael Campalans, el nom que porta l’actual “think tank” socialista sense adonar-se de la bomba política que suposa. I és que l’any 1923, Campalans deia: “Un principi substantiu per a nosaltres, socialistes de Catalunya, és el de la llibertat total i absoluta de Catalunya". O Serra i Moret: "Espiritualment som separats, antagònics" o encara: "Ens proclamen socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de la Independència de Catalunya". Ja sé que ens els temps actuals dels senyors i senyores que dirigeixen el PSC sona exòtic, però sí, va existir un dia un socialisme català unit a la qüestió nacional. Un socialisme que entenia, com avui entenem tots, el mateix que deia Rafael Campalans: "Quan Catalunya sigui políticament lliure, lliures tindrem les dues mans per a lluitar per l'emancipació social del nostre poble". Hom llegeix el que defensaven aquells socialistes i trobo ple de sentit comú.

Doncs bé, l'absorció del PSC ha arribat a un punt que amb raó hem pogut dir, fins ahir, que no hi havia res més igual a un socialista català que un socialista espanyol.

Any rere any, durant els 35 que portem de democràcia, en els milers de votacions que han tingut lloc al Congrés de Diputats, el PSC ha votat sempre igual al PSOE. Des de la famosa no presentació d'esmenes a la LOAPA d'Ernest LLuch, fins a la docilitat en què van cooperar a la passada de ribot per l'Estatut aprovat pels seus congèneres al parlament de la Ciutadella o els errors en les votacions del corredor central, passant per 35 pressupostos on s'aprovava, any rere any, l'espoli fiscal que Catalunya pateix.. Ha estat un fet prodigiós, únic al món, i que no hem sabut encara valorar com cal. Reventós, Serra, Obiols, Nadal, Montilla, Maragall, Borrell, etc. Ningú havia aconseguit mai que el PSC votés diferent del PSOE. Excepte Pere Navarro.

Se'm dirà que això no vol dir res, que la declaració era descafeïnada, que ja veurem, etc, etc. D'acord, però què volen que els digui? tants anys criticant que el socialisme català havia desaparegut i ahir es va presentar de cop, quan menys se l'esperava. Passi el que passi, sempre ens quedarà la votació d'ahir.

Tornarà el PSC a llegir Campalans i Serra i Moret? Tant de bo. De moment, em diuen que ahir, des de la tomba de Josep Pallach va sentir-se un soroll, com si fossin uns aplaudiments.