L’edat és incerta, però tenen una cosa en comú: han estat independentistes tota la vida.

En aquells anys que el catalanisme maldava per trobar un cop i un altre l’escletxa per on “encaixar” un projecte comú per Espanya, ells ja s’havien adonat de l’absurditat d’aquesta bogeria. Quan any rere any s’anaven aprovant pressupostos i pactes de governabilitat, ells advertien que Espanya ens espoliava. Quan en les manifestacions es cridava “Som una Nació”, ells puntualitzaven que una nació sense Estat és un naufragi segur. Quan per a uns, atrapats en la teranyina espanyola, semblava tot tan complicat, ells en canvi plantejaven arguments senzills i entenedors: llibertat, democràcia, justícia social, estat català.

En l’època daurada de les dobles i triples lectures i de la neollengua política catalana, la seva espontània claredat era combatuda amb un somriure burleta o una esquitxada general de tòpics (resistencials, minoria extremista, somiatruites, etc.). Elecció rere elecció veien com el poble, majoritàriament, optava per seguir lligat a Espanya. I tanmateix, seguien celebrant conferències sobre Batista i Roca, o sortien al Fossar de les Moreres amb l’excusa d’algun homenatge, o acudien cada any a recordar l’assassinat dels germans Badia o viatjaven fins Perpinyà o València, sabent que la fita final és l’alliberament de tota la nació catalana.

Ells eren els que afirmaven: “home, la fórmula que ens permet sobreviure com a país és la independència, que a més és l’única que només depèn de nosaltres, donem-li suport”. Error. Se’ls acusava de caure en la trampa de la precipitació, per vastos i radicals. Desenes de dits acusadors dels herois de la moderació i el seny els apuntaven amb els dits: irresponsables!, immadurs!, sense sentit d’Estat!

I avui que la majoria del país ha abraçat el que ells defensaven de fa tants anys, em sembla de justícia recordar-los i agrair-los tants anys de lluita solitària.

Ah!, estimats lectors, quina lliçó, quina bellíssima lliçó! Un acaba gairebé alegrant-se d’haver viscut aquests anys de renúncies i cadenes només per haver pogut tenir la sort d’escoltar els últims udols triomfants d’aquests vells independentistes. Quin contrast tan enlluernador entre la por d’uns i la seva jove audàcia; la impotència d’altres i la seva tossuda voluntat d’ésser costi el que costi -fins el final; el pactisme tàctic de tants i la seva feréstega intransigència.

Avui ells tranquil·lament segueixen mostrant-nos el camí: ara un combat per dignificar el Fossar de les Moreres, ara la neteja de la tomba dels catalans il·lustres, ara una parada el diumenge al matí en alguna plaça del país per repartir algun fulletó . Sí, tot plegat poc glamurós i sense importar-los els somriures burletes de molts, de tants cosmopolites perduts en l’espai sideral i de tants extremistes de centre, incapaços d’entendre que hi hagi gent que dediquin la seva vida a un ideal.

Els vells independentistes no moren mai, no poden morir mai, perquè senzillament encara necessitem la seva esperança, la seva il·lusió i la seva joventut. Una pàtria malferida no serà mai una pàtria perduda, va escriure, a l’exili, Amadeu Hurtado. No ho era aleshores i no ho és avui. Quina lliçó.