La irrupció a l'escena política de Teresa Forcades i d'Arcadi Oliveres és alguna cosa més que l'aparició d'uns nous actors polítics, és la peça final que calia per unir independència a justícia social i sortida de la crisi.

Els partits de vocació espanyola a Catalunya, i de manera especial el PSC, han basat bona part dels seus no-arguments contra la independència del país que se suposa representen en una fèrria separació entre independència i polítiques econòmiques i socials. Aquí s'hi troben tots: des del Sr. Navarro al Sr. Rosell -president de la CEOE-, passant per totes les games que l'unionisme, convertit en l'abanderat de l'establishment més poderós- presenta a Catalunya -PP, Ciudadanos, etc..- La cantarella és sempre la mateixa: ara cal prioritzar la sortida de la crisi i deixar les reivindicacions nacionals per més endavant. Talment com si fossin dos elements totalment separats, com l'oli i l'aigua, o pitjor encara, presentant-los com dos problemes oposats, que obliguen a escollir-ne un.

D'aquí la importància de la proposta del Procés Constituent: insistir i insistir i insistir en què només amb un Catalunya independent es pot construir una societat més justa i que tingui mitjans per a sortir de la crisi.

Forcades i Oliveres no descobreixen pas res de nou. Sempre ha estat així i tots els partits que estan lluitant avui a Catalunya per un Estat propi ho comparteixen. Ahir mateix, el conseller Homs a la presentació del llibre "Manual per a la independència de Catalunya", puntualitzava que també es podria haver titulat: "Manual per a la sortida de la crisi de Catalunya". O la campanya pedagògica permanent d'Oriol Junqueras, etc. Pur sentit comú. És inconcebible pensar en una idea abstracta d'independència, sinó que volem la independència per a poder tenir eines i mitjans per a assegurar-nos un futur social, econòmic, cultural i nacional. No hi ha cap acció més revolucionària que la independència d'un país. I és que fundar un país té aquestes coses: de sobte, ets com un altre país qualsevol i tens a les teves mans les seves mateixes competències per a fer les polítiques que vulguis. I no pas les que puguis, condicionades a les competències, la crisi, el TC, la premsa de Madrid, les transferències de l'Estat, etc...

Per això la proposta de Forcades i Oliveres, igual que ho fou la de la CUP, és un directe d'esquerra a l'estómac del PSC perquè, des de l'epicentre mateix d'allò que, diguem-ne, coneixem com "esquerra", se situa just en front d'on ara estan situats els Srs. Navarro o Lucena: només amb la independència es pot sortir de la crisi i assolir, sí, canviar el model social -si això és el que es vol-.

Res de nou. Aquesta nova esquerra, com la CUP, insisteixo, són els hereus directes dels socialistes catalans dels anys de la República. Serra i Moret deia que: "Ens proclamen socialistes catalans i a la vegada els primers defensors de la Independència de Catalunya. I encara, Rafael Campalans -nom amb el que actua en els nostres dies la fundació del PSC-: "Quan Catalunya sigui políticament lliure, lliures tindrem les dues mans per a lluitar per l'emancipació social del nostre poble".

I esclar, després d'encaixar el cop -que fa mal- una pregunta s'imposa: com es pot ser d'esquerres i no voler la independència de Catalunya?