Fa 300 anys que esperem aquest dia. Una llarga i estranya revolució, la nostra, que arrenca de la mirada neta i clara dels segadors, en la Guerra de Separació de 1640, i que segueix a la “Zona Zero”, Barcelona, el Born, a migdia del dia 11 de setembre de 1714 i que va necessitar renèixer amb la Renaixença i modernitzar-se amb el Modernisme i ordenar-se amb el Noucentisme i viure un 14 d'abril amb un aire dolç i pur de primavera i patir la guerra del desastre nacional i resistir una de les pitjors dictadures etnocides que han existit, el feixisme franquista, i encara haver d'esperar, pacient, una llarga travessa dins la gàbia de la constitució espanyola.

Ahir el TC va suspendre la Declaració de Sobirania votada pels representants del poble català, que senzillament era obrir una porta a l’esperança d’un futur en llibertat pel nostre poble. Com si encara fóssim els ratolins de la gàbia, Espanya pretén seguir fent-nos rodar pujats a la roda de la desesperació i el malson. Es pensa Espanya que seguim cecs a la humiliació permanent, a l’anorreament sistemàtic de la nostra voluntat. Cretins. Fòssils. Retrògrads. Espanya, no et preocupis, sabem perfectament que som anticonstitucional: voler ser lliures, voler ser catalans lliures, significa baixar de la roda i sortir de la gàbia d’una vegada.

I així doncs, i què que ens suspenguin la Declaració? Com es pot suspendre la voluntat de ser? Com es pot anul.lar la llibertat? Com es pot evitar obrir una porta si a l’altre costat hi ha la decència i la normalitat de viure com un ciutadà europeu més? El problema, senyors del TC, no és la seva Constitució, el problema és la no existència de la nostra.

Quan un s’esgarrifa de la vida insultant que patim pel fet de ser catalans (la darrere bestialitat de la LAPAO no ho suportaria cap poble civilitzat), vet aquí que finalment hem après que tot pot arribar a ser molt fàcil i natural. Es tracta, simplement, d’aprovar una Constitució catalana que derogui l’espanyola. I punt.

Tot és molt difícil abans que tot esdevingui molt senzill. Al catalanisme, que s’ha passat anys a la chaise longue del psiquiatre de torn, li cal decidir si opta definitivament per la camisa de força o si prefereix deixar de pagar les factures caríssimes del metge, obrir les finestres, aixecar-se i posar-se a caminar. Agafar un puro i encendre’l. Aleshores, envoltat del fum, tot es tornarà més clar. Les regles de joc de la independència són fàcils, i no es troben, ja ho sabem, a la Constitució d’Espanya, perquè es troben allà on es troba la democràcia. No hi ha regles, ni normes, sinó vots i voluntats, i tot depèn que en sumem els suficients per proclamar-la. La independència és el procés més radicalment democràtic –i revolucionari- que pot emprendre un poble sencer. Les cadenes constitucionals que les guardin per uns altres.

Ara, això sí, hi ha un petit detall a tenir en compte: si de debò ho desitgem, siguem conseqüents. Si volem ser una autonomia serem una autonomia, si volem fumar hem d’encendre un puro, si aspirem a la independència no veig cap altre camí que lluitar per aconseguir tenir la Constitució de la República Catalana. Anem avançant, ni un pas enrere. Esgotem totes les vies, celebrem eleccions plebiscitàries i proclamem la nostra independència.

Que la sort i Santa Eulàlia ens acompanyin. El dia de la independència ja s’albira.