Basat en dades reals i públiques, Informe Diagonal és un exercici de política ficció que volia analitzar l’evolució i l’actual situació de l’independentisme i descriure els reptes que aquest moviment haurà d’afrontar en els propers anys i les dificultats que els partidaris de la unitat d’Espanya posaran a qualsevol procés d’autodeterminació. Però sobretot s’erigia com un punt de debat sobre els mecanismes de què disposa l’statu quo per dificultar qualsevol procés democràtic contrari als seus interessos.

Se’ls coneix amb altres noms: Santa Aliança, Puente Aéreo, Sentit Comú, Extrem Centre, etc.. En Jordi Graupera en ve fent una sèrie excepcional aquí mateix, al Singular. Diguem-ne les elits financeres del país, que sempre han estat al marge del tros de terra on han viscut, impermeables a qualsevol altre interès que el seu benestar econòmic. No cal posar noms (em sembla que l’amic Hèctor López Bofill ja ho acaba de fer al seu llibre La trama contra Catalunya, que caldrà llegir immediatament).

No ens enganyem, sempre han estat aquí, amatents a treballar pel país d’allà. Fos el 1714, els botiflers felipistes o el gener de 1939, els catalans feixistes que entraven per la Diagonal. L'aliança entre aquestes capes de la societat catalana i el que en podem anomenar "Madrid" ha funcionant de manera ininterrompuda i exitosament. A canvi de diners, un país.

Ha estat un tap massa potent per les forces de les classes mitjanes catalanes, professionals liberals, menestrals, petits emprenedors, obrers, pagesos, que maldaven per construir un país, contra un Estat sencer, amb les úniques armes de la llengua, la vocació de modernitat, el cosmopolitisme, la cultura de l’esforç i la feina ben feta. 

I, tanmateix, contra el provincialisme fatalment espanyol d’uns, vet aquí que el poble va aconseguir dotar Catalunya d'un projecte integral com pocs països europeus van assolir en el seu moment: el noucentisme, que s'estenia a les arts, la cultura, la política, l'arquitectura, la literatura. El moment de màxima civilitat, la ironia, el to, la norma, l'elegància. El poble, contra comtes i marquesos, nobles i propietaris rurals, amos de fàbriques i de colònies sempre adulats per la cinquena columna, produí ciutadans lliures d'una integritat, honorabilitat i projecció mundial com Pompeu Fabra, Ferran Soldevila, Josep Trueta, Bosch Gimpera, Pau Casals o Joan Coromines. Qui se'n recorda de cap dels traïdors? Què han deixat els botiflers de perdurable? El seu únic llegat són cendres.

El mateix poble que, en el pantà franquista, va ser l’únic capaç de mantenir una llengua, una memòria i un país, resistint sense perdre la dignitat ni l’honor, dempeus davant l'intent de genocidi perpetrat. Aquest sí que va ser un temps de gegants.

De nou el poble de Catalunya torna a trobar-se en una cruïlla història, i de nou les elits financers del país, estiren cap on sempre han estirat. No és cap novetat, doncs. Però sí que ho és que per primera vegada a la història el poble pot guanyar.  Aquesta és la gran diferència del moment que vivim respecte a qualsevol altre anterior. Mai tants li deurem tant a tants. La nostra força és la força de la majoria, la de la gent que s'estima el seu país, que el somnia complet i lliure i que ja no ha de témer ser afusellada, ni sent la port després d'haver-la suat durant tants anys en el passat. La democràcia global, les xarxes socials, la geopolítica, la globalització, els mitjans de comunicació... el segle XXI ens acompanya de la mà. La partida és oberta, com insinuava l'altre dia en FM Álvaro: depèn de nosaltres fer escac i mat.

Estimat Pep Gimeno, a la teva novel.la ficció els senyors de la Diagonal se'n sortien amb la seva. A la realitat, nosaltres ens en sortirem amb la nostra.