La setmana està essent pròdiga en insults als catalans. De moment, el Sr. Bolaño ja ens ha dit malalts, el Sr. Tamames, anormals i un tal Sr. Tertsch, després de l’habitual comparació al nazisme, que ja no cotitza a l'alça després de tantes vegades com ens ho han repetit, ho ha enfilat fins a “fanatitzats jihadistes'

De fet, res de nou. Cada setmana es recullen menyspreus i insults similars. Els espanyols ens vénen insultant de manera periòdica i sistemàtica, fent d’aquesta activitat en el seu dia a dia una cosa tan habitual com esmorzar xocolata amb xurros, portar els nens a l’escola o llegir El Mundo o La Razón. És així, ha estat així i serà així. Són anys i anys de viure insultats. Per això, la qüestió no és pas, doncs, pretendre entendre per què els espanyols ens insulten, sinó com és possible que els catalans ho suportem.

Demà farà tres segles exactes que un noble català, Manuel Ferrer i Sitges, s’alçà en la reunió del Braç Militar, un dels tres que composaven la Junta de Braços reunida d'urgència per debatre si el Principal es rendia o es resistia a Felip V, per pronunciar un dels millors discursos fets mai al nostre país.

Ferrer va dir: “Pregunto: és altra Catalunya de la que era en altres temps? S’és mudat lo benigne clima devem a l’alta Providència? Tenim altres progenitors que los que en tantes empreses i conquistes han dilatat i il·lustrat nostre nom? Tenen, per ventura, nostres lleis i privilegis indignes establiments i principis? Falta als Excel·lentíssims Braços Generals autoritat i justícia? No donen nostres lleis i privilegis facultat per oposar-se als que injustament volen oprimir-nos? Pot ser dubtar que quan la causa és justa los fins són ditxosos? Qui negarà que Déu just apadrina ah impensats consols als que, convertits a ell, segueixen les regles de la justícia, i qui dirà que la major multitud, contra raó, no s’ha vist abismada per una invisible Providència, si estes proposicions nos demostren tantes experiències en nostra pròpia Pàtria? Qui serà que reflectant ab sinceritat, justícia i pròpia conveniència no s’ animarà a la defensa per les Ileis, juraments, honor i finalment per lo que se deu a si mateix i a sa Pàtria?”. Ferrer va basar el seu discurs en tres grans conceptes: llibertat, justícia i honor. I va acabar amb un final memoralbe: “Qui pot creure que en un sol dia se vulga consentir a entronisar-se la vanitat i violència castellana, fent servir als catalans com nos diu la història de Castella, feien sofrir als índios?... Acabe's la nació ab glòria i resignació, que logra menos patir que sofrir extorsions que no practicaren los moros”. (el discurs complet es pot llegir, amb algunes errades ortogràfiques, en aquest enllaç).

Tot i que inicialment, el Braç Militar, en una votació complexa, va optar per la submissió, la votació a favor de la resistència del Braç Reial va provocar que es tornés a votar, i aleshores sí que una amplíssima majoria va optar per la tesi de Ferrer: la guerra a ultrança contra Espanya i França. Una decisió, d'altra banda, realista i possibilista: Barcelona podia resistir, el tauler de joc europeu podia canviar -com passaria després de la mort de la reina Anna d'Anglaterra-, i, sobretot, l'anorreament de les llibertats al País Valencià i l'Aragó eren un senyal massa inequívoc de la sort que li tocaria al Principat si es rendia. D'aquí el crit de Ferrer: "Fineixi la Nació amb glòria", conscient que en la derrota, només una fi honorable podria fer que algun dia Catalunya renaixés.

M'agradaria poder parlar-vos com Ferrer i Sitges, "referir los gloriosos fets de nostres majors i l’eloqüència d’un Ciceró per induir a la nació a imitar als que ab tantes fatigues i sang establiren nostra nació líbera, franca i gloriosa", però només puc dir-vos que l’èxit del procés que està encarant el nostre país té molt a veure amb una franca recuperació de l’honor nacional, de la dignitat de no acceptar més humiliacions ni viatges del Puente Aéreo.

La clau està en el compromís de formar part d’un poble que se sent i es vol lliure, un poble que és civisme i cultura i n'està fart de sentir-se insultat i d'haver de demanar disculpes per ser català. Sí, ho som, som catalans. I ja s'han acabat les bromes amb nosaltres. Prou, d'una vegada i per sempre, prou.