Hi ha un punt molt interessant de com va evolucionant el procés cap a la llibertat del nostre país.

Durant els últims anys, el moviment independentista ha fet un esforç colossal per posar sobre la taula dades i xifres, arguments i valors, que no han tingut, per la banda contrària, una resposta intel·lectual d'un certa alçada. És hora que encara hàgim escoltar un sol argument per seguir un dia més a Espanya. Més enllà de paraules com “irresponsabilitat”, “falses expectatives”, “anticonstitucionalitat”, “xantatge” i desenes de milers d’insults irreproduïbles a no ser que estiguéssim dinant a La Camarga, ningú no ha exposat encara una plantejament sòlid que ens permeti posar en dubte que la independència és una solució no només plausible, sinó justa, convenient i necessària per a Catalunya, per a la seva prosperitat i per a la salvació de la seva cultura.
  
“En pura lògica, només dues posicions són legítimes a Catalunya: la de voler garantir el lliure desplegament dels catalans intervenint, dominant el govern d'Espanya, o la de voler garantir-lo separant-lo d'Espanya. Les dues posicions són vàlides. Ara bé, qui en prengui una o altra ha d'acceptar-ne totes les conseqüències i esmerçar-hi una conducta activa. El que no és lícit, el que és pertorbador i immoral és la posició intermèdia: dels qui volen la separació sense disposar-se a lluitar, dels qui volen la intervenció sense disposar-se a intervenir, dels qui volen la separació i practiquen la intervenció, i sobretot la dels més nombrosos, que volen la separació però exigeixen que la portin els intervencionistes. Cal decidir-se per una cosa o l'altra. I un cop decidit, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar, o és un traïdor o és un imbècil”. Qui m'hauria dit a mi que citaria un dia a Joan Estelrich, però resumeix molt bé el que pretenc explicar.

El problema avui és que, per incompetència – o per una tàctica perfectament estudiada- , l’unionisme no discuteix, insulta o call. La trampa actual del debat sobre la independència és que no hi ha debat. I aleshores, què fem? com ampliar la base? Cap on tirar?

L’unionisme ho juga tot a la via emocional i nosaltres encara posant un argument darrere l’altre. Hem canviat de fer pedagogia a Espanya per fer pedagogia a Catalunya… I jo em pregunto, i per què hem de deixar de banda l’emoció, la identitat o el patriotisme? Ja sabem que la independència és viable i que l’espoli és una ruïna, i en canvi, estem aconseguint traslladar l’emoció de la conquesta de la llibertat, la identitat del país que volem construir, el patriotisme cívic, crític i fraternal que desitgem?

I la resposta és que a poc a poc ens adonem que ens cal meravellar-nos, emocionar-nos, viure intensament, plenament, compulsivament els sentiments que es barregen en el nostre dia a dia d’aquest procés que, si no ho fem així, acabarà per deixar-nos com les flors seques liofilitzades. Per això m’agrada molt, moltíssim, l’èpica amb la que el President acompanya normalment els seus discursos o la intensa profunditat que Oriol Junqueras dóna als seus parlaments. Darrerament sentim paraules com “estimar”, “patir”, “plorar”, “il·lusió”, “esperança”. Els felicito, en volem més.

La lluita per a llibertat és el moment estel·lar de qualsevol poble. El nostre, en el seu viatge ondulant per a trobar-se a sí mateix, ho hauria de conèixer molt bé. La vida exprimida en un instant, sense pes, fràgil i intensa, esgarrapant els seus darrers alés. Un moment irrepetible i únic. O el vivim amb l’emoció d’estar vivint els anys més apassionants de les nostres vides o ens caldrà seguir renovant el DNI espanyol, fatalment. Ni més ni menys que l’Estelrich: “Cal decidir-se per una cosa o l'altra. I un cop decidit, seguir el camí; el qui vulgui desbaratar, o és un traïdor o és un imbècil”.