Ara fa un any, arran de la històrica manifestació de la Diada de 2012, vaig publicar en aquest digital un article. Aleshores, i perdoni'n la cita, deia: "Hem vist un poble abraçar la causa de la llibertat, llum als ulls i força al braç, convençut ja que la construcció d’un país, del seu país, només es pot fer segant cadenes, amb les armes de la voluntat de ser, la vocació de modernitat i d’una certa idea civilitzada d’estar al món, entesa en termes europeus. Senzillament, hem vist un poble normal que vol ser normal."

I aquesta és, sens dubte, la clau de tot plegat. El cercle s’estreny cada dia que passa sobre els provincialistes, vistos avui com les coses rares com solien veure'ns als independentistes fa anys. Han quedat com fossilitzats, espècies d'una altra època. Miracle? En absolut, es tracta del simple i natural camí dels pobles que aspiren a ser-ho. Els catalans, la gran majoria dels catalans, ha tornat a trobar-se en la cruïlla dels quatre cantons de la nostra història: uns ens porten a l'Espanya de sempre, que ha afegit al tuf a carcassa podrida de la devastació econòmica, el feixisme que no acaba mai; els altres, al món. I han escollit el món.

La diferència amb el catalanisme d'antany és que aquesta recerca a la normalitat ja no passa per voler un país moderadament lliure. Hem après dels errors. Sentit comú de nou -una altra de les eines que l'independentisme ha arrabassat als provincialistes- i és que per què seguir insistint en la via del fracàs? El catalanisme s’ha passant en massa a l’independentisme, cansat de jugar al narcòtic estratego espanyol, perquè té ganes no només de ser al món, sinó de menjar-se’l. Té ganes de ser!. Per això les desercions del camp catalanista cap a l’independentista no s'aturen i no s'aturaran. És l'única manera de poder ser. De ser un poble normal, de ser nosaltres.

Espanya es desperta avui tenint un problema: Espanya. El problema no és Catalunya, sinó Espanya mateixa. Per què els fa por la llibertat? Per què només hi veuen dramatisme quan cal veure-hi esperança? Per què es refugien en l'odi i el feixisme?. “La constitución es la respuesta al independentismo”, afirmen, quan justament és tot el contrari, l’independentisme és la resposta a la Constitució espanyola. L'assalt a la delegació catalana a Madrid és esfereïdorament repulsiu. Sí, Espanya té un problema amb Espanya.

Han estat uns dies d'emoció intensa. El país ha vibrat intensament, compulsivament. Hem vist coses meravelloses una altra vegada. Hem vist compatriotes a la Gran Muralla, davant del Big Ben i la Torre Eiffel, a Times Square i en els bellíssims ponts de Zuric. I ahir vam assistir a la més meravellosa de totes, la gran ona groga: 1.600.000 catalans van donar-se les mans per un únic crit: independència. Inequívoc, clar i lluminós.

No hi ha cap dubte. Volem votar i volem la independència. Cada cop som més a prop de tornar, per fi, a casa. La porta s'ha d'obrir, necessàriament, el 2014. Estem preparats.

(No voldria acabar sense felicitar amb tot el cor a tothom que ha organitzat, coordinat i participat en aquesta Via Catalana. Una forta abraçada i moltes i moltes gràcies).