En l’espiral en la que ens trobem, lògicament a cada sopar amb els amics surt el tema de la pregunta. Abans parlàvem de literatura o de cinema, i ara passem l’estona parlant de preguntes. El retrocés és evident, què hi farem.

Ahir, en el nostre petit grup de conspiradors habituals, vaig tenir l’oportunitat de sopar i conèixer el diplomàtic i escriptor Carles Casajuana. Segueix el debat amb passió, preocupat com tots, alarmat pel que ell en diu no perdre cap furgó del tren ni cap roda. Els furgons seria la claredat en la pregunta i les rodes els partits polítics que haurien de donar suport a la consulta, avui en dia teòricament quatre (CDC, UDC, ERC i ICV).

Òbviament, tots els assistents al sopar consideràvem que un referèndum sobre la independència ha de ser un referèndum sobre la independència, que no estem parlant d’un canvi de règim polític sinó d’un canvi d’estat, però alhora, si no és possible perdre “vagons” del tren, aleshores com evitar que es desenganxin les “rodes”?
Casajuana va insistir en l’error de considera que la “inclusió” hagi d’anar per la via de restar claredat a la pregunta; al seu parer, la “inclusió” havia de referir-se a emmarcar la pregunta en l’estricte ordre constitucional. En aquesta línia, va recordar-nos un article que va publicar a La Vanguardia fa uns mesos, a començament de setembre, amb el títol: “Una proposta per la consulta”. Entossudit amb evitar el xoc de trens, però alhora convençut que el Govern de la Generalitat té un mandat clar per convocar la consulta, proposava fer “una consulta compatible amb l’ordre constitucional vigent, amb una pregunta respectuosa amb la Constitució i que, a la vegada, es refereixi clarament a la independència, per tal que ningú es pugui enganyar. El text d’aquesta pregunta podria ser, per exemple: “Vol vostè que el Govern de la Generalitat promogui una reforma de la Constitució que faci possible la independència de Catalunya?”

Ahir Casajuana va perfeccionar la pregunta, per deixar ben clar que estem votant sobre la independència, que podria ser: “Vol que Catalunya sigui un estat independent i que, per tant, el Govern de la Generalitat promogui una reforma de la Constitució per a realitzar-ho?”

Sisplau, abans de llençar-nos-hi a sobre i descartar-la, demano una segona lectura de la pregunta, pensar-la bé i analitzar-la.

En primer lloc, recordem que estem encara en el marc constitucional, que no hem “trencat”, que estem seguint el full de ruta del CATN per a esgotar totes les fórmules. De fet, si eliminéssim la segona part de la pregunta (“i que per tant…”), votada afirmativament si volem que Catalunya sigui un estat independent, s’obriria una etapa de negociacions amb Espanya, la vehiculació jurídica de la qual podria ser perfectament la reforma de la Constitució.

Insisteixo que estem en un supòsit teòric, perquè evidentment Espanya no autoritzarà mai un referèndum, ni farà mai una reforma de la Constitució per a incloure-hi la secessió de Catalunya. I aleshores, em preguntareu, què hi guanyaríem amb aquesta pregunta?:

1. La pregunta és clara per conèixer la voluntat del poble català sobre la independència del seu destí.

2. Segueix la línia proposada pel Consell Assessor per la Transició Nacional, afegint la menció a la reforma de la Constitució.

3. Fa molt difícil que UDC i IC puguin rebutjar-la, perquè té la virtut de l’escrupolós seguiment de l’ordre legal vigent. De fet, fins i tot el PSC no hauria de trobar cap obstacle per validar-la. Una altra cosa és que decidís votar-hi en contra.

4. Posa el govern espanyol i els demòcrates constitucionalistes espanyols contra les cordes. Ja no només podríem apel·lar a la democràcia, sinó fins i tot a la Constitució.

5. Fa explícit les conseqüències de votar per la independència i dóna una via per resoldre l’encaix de la secessió en l’ordre constitucional espanyol (negociació que d’alguna manera sempre haurem de tenir amb Espanya si no anem per la via DUI)

6. El rebuig d’Espanya a aquesta proposta tanca de manera impecable qualsevol nou intent d’encaix dins de la legalitat i obre les portes, legítimament, a la declaració unilateral d’independència.

7. Internacionalment, exhibim al món no només que Espanya no ens deixa votar, sinó que fins i tot actua anticonstitucionalment. Guanyem un nou argument al posar la Constitució de part nostra.

No sé, potser he caigut jo també en la síndrome d’Estocolm. Els lectors ja saben que jo sóc partidari de la independència demà mateix, a l’hora d’esmorzar i amb un bon cafè i croissants. Però si es tracta de no perdre furgons ni rodes, si no volem donar cap argument als contraris, ans al contrari, en volem guanyar de nous, a mi em sembla que aquesta proposta té el seu interès. En qualsevol cas, voldria agrair-li a en Carles Casajuana que em fes pensar i repensar les coses.